El divendres 10 de març del 2023 les autoritats californianes van intervenir el Silicon Valley Bank (SVB) i van nomenar la Federal Deposit Insurance Corporation (FDIC) liquidador de l’entitat.
ANTONI GARRIDO. Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona.
Com ha fet centenars de vegades amb anterioritat, l’organisme esmentat, que es finança amb les aportacions dels mateixos bancs, va anunciar als dipositants que dilluns al matí com a molt tard podrien disposar dels seus fons fins al límit assegurat (250.000 dòlars) i va iniciar en paral·lel la recerca d’un potencial comprador que permetés reobrir l’entitat dilluns com si res no hagués passat.
El diumenge 12 van començar les sorpreses. Espantades quan van conèixer el percentatge que suposaven els dipòsits no assegurats (més del 90%) a l’SVB, i buscant evitar una retirada massiva de dipòsits en altres entitats amb una estructura del passiu similar, les autoritats nord-americanes van aprovar noves mesures. La més rellevant, mai abans aplicada a una entitat en procés de liquidació, va ser garantir la totalitat dels dipòsits del SVB (i del Signature Bank, l’altre banc intervingut), salvant així de la fallida la plèiade d’empreses tecnològiques que hi mantenien saldos elevats per dur a terme la seva activitat.
El divendres següent (17 de març) els dubtes van afectar el Credit Suisse. A diferència del cas nord-americà, aquesta vegada es tracta d’una entitat molt coneguda i considerada sistèmica que en els darrers anys ha acumulat problemes de tota mena (pèrdues milionàries, permissivitat amb el blanqueig de capitals, organització d’un càrtel de divises, etc.). Les declaracions del seu principal accionista (el Banc Nacional Saudita) indicant que no posaria més capital a l’entitat i la percepció que les pujades dels tipus d’interès afectarien també negativament el seu balanç semblen haver estat els causants de la pèrdua de confiança en l’entitat i la consegüent intervenció de les autoritats helvètiques, que van acabar forçant la venda amb ajudes públiques a la Unió de Bancs Suïssos (UBS).
A més de tornar a recordar el dilema irresoluble (si se salva l’entitat s’incentiva la presa de riscos per part dels banquers) a què s’enfronten les autoritats a l’hora de decidir què fer amb una entitat en dificultats, les crisis de l’SVB i del Credit Suisse posen de manifest el difícil context en què les autoritats han de prendre decisions
A més de tornar a recordar el dilema irresoluble (si se salva l’entitat s’incentiva la presa de riscos per part dels banquers) a què s’enfronten les autoritats a l’hora de decidir què fer amb una entitat en dificultats, les crisis de l’SVB i del Credit Suisse posen de manifest el difícil context en què les autoritats han de prendre decisions. Cal notar en aquest sentit que, malgrat que el nivell d’informació que les entitats han d’aportar als supervisors actualment és ingent, únicament després d’intervenir-les es coneix quina és la seva situació real.
El marge de temps de què disposen per actuar és a més molt reduït. Sobre el paper, que ho aguanta tot, el tancament temporal de l’entitat o la suspensió transitòria de l’accés als comptes per part dels dipositants serien dues mesures que permetrien guanyar temps per trobar un potencial comprador. De tota manera, cal veure què passaria si s’apliquessin actualment. Una alternativa seria elevar a categoria allò que s’ha fet amb l’SVB. En definitiva, assenyalen els seus defensors, això –protegir la totalitat dels dipositants– és el que fan els governs a tot el món si intueixen que la declaració de fallida d’un banc pot generar un pànic bancari. Acabar amb el règim de protecció parcial que formalment existeix actualment suposa, tanmateix, un canvi estructural en les regles del joc, ja que elimina per sempre i per a tots els dipositants –persones físiques i empreses, amb formació financera i sense– la necessitat d’analitzar el nivell de risc que assumeixen els bancs amb què operen. Cal pensar-s’ho bé abans de fer el pas.
