Recentment, tornen a ser objecte de preocupació els “desequilibris externs” —grans dèficits d’uns països, grans superàvits d’altres— que, en determinats moments de la història, han estat preludi de tensions i dificultats. Què està passant? Podem evitar que es repeteixin els errors?
JUAN TUGORES QUES. Catedràtic emèrit d’Economia de la UB
En els anys previs a la crisi financera de 2008 va ser objecte d’una atenció creixent l’increment dels anomenats “desequilibris externs globals”: la magnitud dels superàvits d’uns països i dels dèficits d’altres. L’any 2006 el dèficit per compte corrent dels Estats Units se situava en un 5,8 per cent del seu PIB (més de 800.000 milions de dòlars), mentre que el superàvit de la Xina arribava al 8,3 per cent del seu PIB.
Com mostra el gràfic 1, que reflecteix l’evolució dels superàvits exteriors d’uns països i dels dèficits d’altres (dades expressades com a percentatges del PIB mundial), l’augment de la magnitud d’aquests desequilibris abans de 2008 va ser notable, però una cosa semblant ja havia passat a principis de la dècada de 1970, quan l’augment dels preus del petroli va generar també grans superàvits dels exportadors i grans dèficits dels importadors, i també a la primera meitat de la dècada de 1980, quan els Estats Units van acumular dèficits importants amb un dòlar molt apreciat, la “reconducció” dels quals va requerir l’Acord del Plaza implementat el 1985 pel G5. El tema d’actualitat és que, després de la crisi de 2008, els desequilibris semblava que s’havien reconduït a nivells assumibles, però en els anys recents reapareixien, en el marc de les conegudes tensions geopolítiques. Les anàlisis dels organismes internacionals i del món acadèmic tornaven a preguntar-se si aquests desequilibris interactuaven amb altres complicacions per agreujar els riscos de tensions financeres.
DESEQUILIBRIS “NORMALS” O SÍMPTOMES DE PREOCUPANTS DISFUNCIONS?
Tot i que es reconeix que forma part de la “normalitat” de l’esdevenir econòmic que els països tinguin saldos exteriors diferents de zero (per exemple, dèficits quan el finançament d’oportunitats domèstiques d’inversió ho requereix, en superar la capacitat d’estalvi nacional), que aquests saldos adquireixin volums percebuts com a “excessius” pot ser un símptoma de desajustos o assignacions inadequades de recursos. Poden servir d’argument o coartada per a l’adopció de mesures proteccionistes
—si es considera, com plantegen alguns sectors dels Estats Units, que els dèficits d’aquest país i la seva contrapartida en forma de superàvits de la Xina i d’altres s’estarien aconseguint mitjançant mesures “deslleials”— o si, com també va succeir després del període 2008-2009 en alguns països del sud d’Europa amb forts dèficits exteriors, cessa abruptament el finançament exterior, cosa que obliga a ajustos durs. Les mesures propiciades pel G20 apuntaven a un creixement “equilibrat” que mantingués continguts aquests desequilibris externs, la qual cosa es va traduir en una reducció de la seva magnitud en la dècada següent.
El tema d’actualitat és que, després de la crisi de 2008, els desequilibris semblava que s’havien reconduït a nivells assumibles
Però recentment s’han reactivat les alertes davant un repunt d’aquests desequilibris en la tercera dècada del segle XXI. Primer la pandèmia i després les vicissituds geopolítiques, amb els seus impactes sobre els fluxos comercials i financers, estarien conduint a la reaparició de les preocupacions al respecte. Les apel·lacions explícites per part dels Estats Units als seus dèficits exteriors bilaterals per provar de justificar la imposició dels anomenats “aranzels recíprocs” reprenen les formulacions del “mercantilisme” dels segles XVII i XVIII. La utilització massiva de les “polítiques industrials” per part de les principals potències, amb la Xina i els Estats Units al capdavant, però amb la Unió Europea també en posicions destacades, retrotrau igualment a plantejaments mercantilistes preocupats pels saldos comercials, en el marc de les pugnes per l’hegemonia econòmica i tecnològica. De nou, les xifres de dèficit exterior dels Estats Units se situen, malgrat els aranzels, en nivells molt elevats, igual que els superàvits externs de la Xina, al mateix temps que Europa assoleix també posicions superavitàries: les dades de l’FMI situen la zona euro com la principal àrea superavitària en els anys recents, superant fins i tot la Xina.
SOLUCIONAR AMB MESURES INTERNACIONALS PROBLEMES INTERNS?
Les anàlisis recents tendeixen a coincidir que aquests desequilibris són símptomes de preocupants problemes interns, que inclouen: 1) els creixents dèficits públics als Estats Units, combinats amb insuficiències de l’estalvi domèstic en aquest país, que fins ara han estat suplides per l’arribada fluida de finançament exterior relativament barat; 2) els problemes de la Xina per estimular de manera sostinguda el consum de béns i serveis, alentit per problemes com la crisi immobiliària; 3) els problemes de la UE per transformar els seus excedents d’estalvi en inversió productiva interna, atribuïts, entre altres raons, a la insuficiència de mecanismes intraeuropeus, que s’intenten superar amb plantejaments com la Unió d’Estalvis i Inversions. Així mateix, aquestes anàlisis recalquen que els saldos exteriors reflecteixen la posició de cada país en el flux entre estalvi i inversió, amb els països amb “necessitat de finançament” (per insuficiència de l’estalvi intern en relació amb la seva inversió) en posicions deficitàries externes, una cosa que no es pot corregir només mitjançant mesures aranzelàries i altres de proteccionistes com les que aplica els Estats Units amb especial intensitat des de 2025 (que poden provocar més distorsions que agreugin els problemes de fons), mentre que els països amb “capacitat de finançament” (superàvits) són els que tenen marge per estimular el consum i la protecció social (cas de la Xina) o les inversions productives modernitzadores internes (cas d’Europa).
Primer la pandèmia i després les vicissituds geopolítiques, amb els seus impactes sobre els fluxos comercials i financers, estarien conduint a la reaparició de les preocupacions al respecte
Aquestes formulacions apunten que, com en altres aspectes de l’economia (i de la vida), és més fàcil buscar “culpables externs” als problemes de fons interns, que poden requerir mesures no sempre fàcils. El recurs de culpabilitzar o responsabilitzar altres és mediàticament i políticament una via més fàcil, però òbviament no soluciona les qüestions de fons, que requereixen “arromangar-se”.
ÉS LA COORDINACIÓ INTERNACIONAL UNA PANACEA PER A TOT?
Així mateix, algunes de les anàlisis recents estableixen comparacions no només amb els desequilibris externs i el seu paper per accentuar la crisi de 2008, sinó també amb els dèficits dels Estats Units que van conduir el 1985 a l’Acord del Plaza, en el marc de la coordinació del G5 per mirar d’evitar una sortida “disruptiva” d’aquests desajustos (inclosa una sobrevaloració del dòlar que coadjuvava al dèficit comercial nord-americà). No sorprendrà que els organismes internacionals apel·lin també ara a vies de cooperació perquè els principals països afrontin els esmentats problemes interns de manera coordinada, tot i que, per descomptat, es constata com les rivalitats i recels geopolítics compliquen enormement aquesta via.
Però el cas de l’Acord del Plaza està subjecte a una altra interpretació menys optimista. El gràfic 2 mostra la manera com l’antic economista en cap de l’FMI, Maurice Obstfeld, presenta l’evolució dels dèficits exteriors dels Estats Units en termes de les seves contrapartides en forma de superàvits tradicionals d’Alemanya i del Japó, i, més recentment, de la Xina. Les correlacions són notables i els augments d’aquests desequilibris condueixen a 1985, a la crisi de 2008 i a les preocupacions actuals. Alguns analistes del Japó i de la Xina estan “reinterpretant” l’Acord del Plaza com una “perillosa trampa” en la qual hauria caigut un Japó que, recordem-ho, des de la dècada de 1980 es presentava com una potència creixent i fins i tot com una alternativa al lideratge nord-americà.
El Japó que pot dir no va ser el títol d’un famós llibre del ministre Ishihara i del cofundador de Sony, Morita, que explicitava la “candidatura” del Japó al relleu en l’hegemonia, en uns termes similars als que actualment estaria plantejant la Xina. I l’acceptació per part del Japó, en l’Acord del Plaza, d’una apreciació notable de la seva moneda, com a contrapartida de la depreciació del dòlar, estaria sent interpretada com un ingredient d’un deteriorament la seva competitivitat que va tractar de ser atenuat amb unes notables reduccions dels tipus d’interès que van propiciar les “bombolles” de crèdit i deute que llastrarien la continuïtat de l’ascens del Japó.
Les correlacions són notables i els augments d’aquests desequilibris condueixen a 1985, a la crisi de 2008 i a les preocupacions actuals
Cal recordar que el 1933, quan eren els Estats Units la potència ascendent que havia d’assumir responsabilitats en el delicat moment de la Gran Depressió davant el declivi de la Gran Bretanya, l’Administració Roosevelt va bloquejar la Conferència de Londres precisament per no voler assumir una apreciació del dòlar. Aquests precedents podrien estar darrere de la prudència de la Xina a l’hora de no entrar en acords presentats com a “coordinació” o “cooperació” internacional, però que podrien ser lesius per al seu objectiu estratègic d’avançar cap al lideratge.
Una inquietant però potser cruament realista lectura seria: la Xina-2026 no vol caure en la trampa del Japó-1985, assumint el risc de ser presentada com tan poc cooperativa com els Estats Units-1933. O, en altres paraules, al final, el 1985, “el Japó va dir sí” i això va aturar el seu ascens, i ara “la Xina diu no”, escarmentada per aquesta experiència del seu veí asiàtic.
Per descomptat, darrere dels debats aparentment “tècnics” sobre la reaparició dels desequilibris externs, les seves causes, tractaments i conseqüències, hi ha qüestions molt més de fons.
