La mera proposta d’una banca pública resulta un mal negoci, tant en termes economicoempresarials (es tracta d’una violació de les regles de joc, en desnaturalitzar les institucions i pervertir els sectors afectats), com ètics (en intensificar-se i generalitzar la corrupció ). Només així es pot entendre el fracàs final de Caja Madrid (CM), empitjorat amb la seva successora, Bankia (al seu torn, aglutinadora d’altres caixes fallides). Vegem-ho.
Antonio Sánchez-Bayón. Prof. assoc. a ISEMCO-Univ. Rey Juan Carlos i Univ. Bernardo O’Higgins (Xile).
L’ORIGEN DE LA CORRUPCIÓ
Tot comença amb el període d’eufòria de la globalització dels anys 90, que va permetre el boom creditici, dirigit, aquest cop, cap al mercat hipotecari. Així va començar la corrupció que va esdevenir en la crisi financera del 2008: els bancs van ser els primers a incomplir les regles, ja que es van endeutar per concedir més préstecs, fins i tot als qui no oferien les garanties mínimes de solvència. Per cobrir-se les espatlles i guanyar més diners encara, van titularitzar les hipoteques (pretenien treure un benefici de l’aposta sobre el compliment de pagament o no). Perquè no es notés tant, generaven productes que barrejaven deute fiable amb un altre d’alt risc (subprime) i el col·locaven entre els seus clients i altres entitats financeres. Més encara, van arribar a treure productes sintètics, amb els sobrants no col·locats d’aquests títols i altres referenciats sobre els mateixos (es van estendre, així, al sector actuarial o d’assegurances).
Mentrestant, les institucions constituïdes per vigilar les distorsions de mercat no actuaven i es dedicaven a jugar a l’enginyeria social, creient que es podia influir així en l’estat d’ànim de la gent (negant els indicadors de la crisi, animant al consum, etc.). D’aquesta manera, la corrupció de certes institucions es va estendre al conjunt del sistema (passant dels bancs, a les assegurances, a l’habitatge, al consum, etc.), ja que, si els encarregats de complir i fer complir les regles no ho feien i deixaven que els que presumien de no respectar allò establert s’enriquissin per això, llavors no és d’estranyar que la resta de gent volgués formar part d’aquesta bombolla i de la seva corrupció. I encara més quan l’Administració W. Bush va aguditzar el problema, ja que no només no va evitar-lo, sinó que va participar-hi (amb tràfic d’influències), a més de sostenir-lo gràcies a la injecció monetària dels contractes de defensa (per les guerres al Pròxim Orient). I la cosa va empitjorar amb l’Administració Obama, que va mantenir bona part de les elits de poder i, finalment, va decidir rescatar la banca…
El punt crucial va ser la Llei 31/1985, que va polititzar les caixes d’estalvi: els càrrecs polítics podien nomenar-ne els consellers i alts directius, i des de les assemblees legislatives autonòmiques es podien vetar accions de les caixes i condicionar-ne les polítiques estratègiques
D’aquesta manera, el balanç és terrible, ja que: a) s’han incomplert totes les regles financeres (la falta de suport a l’economia real i/o el patró or, l’absència d’estímul per a l’estalvi, el no pagar els deutes i la manca de conseqüències); b) s’ha distorsionat l’economia (en comptes de produir béns, serveis i diners de manera corelativa, s’han fomentat grans bombolles sostingudes artificialment, a més de menystenir la ciència econòmica en pretendre’s la seva reducció a una tècnica per intentar una enginyeria social segons models i prediccions); i c) s’ha generalitzat un consumisme insostenible, fet i fet empobridor, i que minva la confiança que requereix el sistema, deixant en el seu lloc corrupció, etc.
I si això va passar als EUA, on el sistema financer estava més consolidat i la banca era eminentment privada, què podia arribar a passar en un país com Espanya, on hi havia una banca pública com les caixes d’estalvi? Aquests ens havien estat desnaturalitzats (la seva finalitat era la promoció social local, mitjançant l’accés a mini crèdits i la retribució de l’estalvi a particulars, sense buscar beneficis, i, si n’hi havia, havien de redundar en la mateixa comunitat), a més de multiplicats i sobredimensionats fins al punt de constituir gairebé el 50% del sector bancari (i bona part de l’immobiliari, influint, també, en el sector actuarial), però sense seguir-ne les regles (més aviat amb un ús alternatiu del dret), ja que formaven part del sector públic (sobretot des de la reforma escomesa el 1985). No obstant això, no va ser així des del primer moment (recordem que l’origen de les caixes d’estalvi rau en l’Església, com a mitjà per combatre la usura). Llavors, quan i com va tenir lloc la corrupció de les caixes?
CRÒNICA D’UN DESPROPÒSIT
El punt crucial i de no retorn va ser la Llei 31/1985 sobre els òrgans rectors de les caixes d’estalvis (vigent fins a la crisi del 2008 i derogada amb la Llei 26/2013 de caixes d’estalvi i fundacions bancàries), arran de la qual es van polititzar aquestes institucions: els càrrecs polítics no només podien nomenar-ne els consellers i alts directius, sinó que des de les assemblees legislatives autonòmiques es podien vetar accions de les caixes i condicionar-ne les polítiques estratègiques, sense oblidar els crèdits tous de què es beneficiaven, o el condicionament a l’adquisició i recol·locació del seu deute. El problema es va anar aguditzant en anar integrant pràcticament totes les caixes d’estalvi en el sector públic (als llimbs de les corporacions públiques), causant-ne així la descapitalització i un major endeutament, a més de la projecció sobre altres sectors (com l’immobiliari, el borsari o l’actuarial). Va passar amb Caja Madrid, però resulta igualment predicable de la resta de caixes, agreujant-se amb la crisi del 2008, donant lloc al rescat i imposició (per part dels poders públics) de la seva fusió i reconversió en bancs pròpiament. Ara bé, el cas CM-Bankia sobresurt per la seva ensopegada descomunal: passa de ser la segona gran caixa del país i un dels primers nous bancs a constituir-se (figura entre les principals entitats financeres i és part de l’IBEX) a requerir un rescat inicial de 23.000 milions d’euros i convertir els seus preferentistes i creditors en accionistes (una mesura que avui encara s’està enjudiciant). Igualment, destaca per la seva mostra d’arrogància i la banalització tècnica de la corrupció: la seva mala gestió hipergratificada (fins i tot amb targetes opaques o black), les seves fusions fraudulentes i el maquillatge comptable, el seu joc amb productes tòxics (adquirits i creats), el seu sobreendeutament per a la seva internacionalització (City National Bank of Florida), etc., fets que es destapen arran de la seva cotització en borsa (iniciada ja a la baixa el 20 d’abril del 2011). I cal no oblidar les fòbies ideològiques que desperta i els vels de confusió estesos, pel fet d’identificar-se amb les administracions Aznar.
LA TRAJECTÒRIA, PAS A PAS
Telegràficament, la trajectòria del cas CM-Bankia ha estat la següent: es remunta al Monte de piedad de Madrid (1702), va adquirir la seva condició jurídica de Caja de Ahorros de Madrid el 1838 (com a fundació), es va transformar en entitat financera amb el RD 2290/1977, es va polititzar amb la Llei del 1985, es va posicionar com a segona caixa rere la Caixa i es va extingir el 2009, quan s’acull al sistema Institucional de Protecció (un sistema d’auxili entre entitats financeres que, sota el mandat del governador del Banc d’Espanya, Miguel Fernández Ordóñez, proposat per l’Administració Zapatero, es va qualificar de fusió freda) i al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB, amb ajudes de la UE). El 2010, la seva part bancària passa a formar part del Banco Financiero y de Ahorros (BFA, que aglutina la fusió de vàries caixes, i comença a operar el gener del 2011); la seva denominació comercial finalment és Bankia. Mentrestant, els seus béns immobles d’origen hipotecari passen a la Societat d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB, o el també anomenat banc dolent), i la part d’obra social queda com Fundación especial Caja Madrid (2013), amb el suport de la Fundación del Banco Santander, per resultar, finalment, una fundació ordinària anomenada Fundación Obra Social y Monte de Piedad de Madrid o, simplement, Fundación Montemadrid (comprèn Monte de piedad, Casa Encendida, Casa San Cristóbal i Centros Fundación).
DEL TOT AL… NO-RES?
Què va passar perquè la cinquena entitat financera d’Espanya, amb projecció internacional i cotització en borsa, acabés corrompuda fins al punt de necessitar la seva intervenció (rescat, reestructuració, o com es prefereixi) i una nova fusió (amb el Banco Mare Nostrum o BMN)? Fins a la seva sortida a borsa havia comptat amb gairebé 8 milions de clients, uns 13.500 empleats i més de 1.800 oficines, més uns beneficis anuals superiors als 300 milions d’euros i actius per valor de gairebé 200.000 milions d’euros… El cas és que, a principis de gener del 2013, malgrat les injeccions del FROB, Bankia és exclosa de l’IBEX i es suspèn la seva cotització durant gairebé un any (després de patir grans volatilitats i que les seves accions perdin gairebé el 90% del seu valor). Bankia és rescatada i nacionalitzada (encara que l’Administració Rajoy prefereix parlar de “concessió de línia de crèdit”). Fruit d’aquesta intervenció és la imposició de fusionar Bankia amb les seves filials, convertir en accionistes als qui hi tinguin productes, etc. Al febrer del 2014, el FROB (a través de BFA) ven a fons d’inversió estrangers el 7,5% de Bankia. El 2015, Bankia es desempallega d’inversions (a l’octubre, rep llum verda de la Reserva Federal per vendre City National Bank of Florida). El 2016 i 2017 s’adopten mesures d’enginyeria financera (recolzades per l’Administració Rajoy), com ara noves fusions (BMN -en estar en una situació similar, sols que silenciada, atesos els vincles amb Luís de Guindos, actual ministre d’Economia), contrasplits (concentració d’accions: s’obliga al bescanvi de quatre accions per una de nova, per recuperar-ne el valor original), etc. Amb això es pretén oferir una imatge d’estabilitat que permeti la reprivatització cap al 2019 (quan falti liquiditat, per esgotament dels pressupostos de la UE, o abans, en cas d’avançar-les eleccions).
El cas CM-Bankia sobresurt per la seva descomunal ensopegada: passa de ser la segona gran caixa del país, i dels primers nous bancs a constituir-se, a requerir un rescat inicial de 23.000 milions d’euros i convertir els seus preferentistes i creditors en accionistes
DECISIONS I CONSEQÜÈNCIES
En definitiva, el mal negoci de la banca pública gairebé porta l’economia espanyola a les portes del rescat, tot i que finalment s’ha limitat a les caixes d’estalvi. El cas CM-Bankia destaca pel fet de ser pionera en el trànsit de reconversió, tan agosarada com per sortir a borsa (amb la publicitat afegida que es requereix), i resultant cap de turc d’un sistema en descomposició: no hi ha un veritable interès a exigir responsabilitats pel fet d’estar afectades gairebé totes les institucions públiques de caràcter financer (Banc d’Espanya, CNMV, Ministeri d’Economia), així com de justícia (Audiència Nacional, Fiscalia); les entitats territorials (comunitats autònomes, ens locals); actors socials (partits, sindicats i patronal, amb els seus consellers i crèdits tous); grans empreses participades i/o amb crèdits concedits (Iberdrola, Endesa, Mapfre, Iberia); etc.
El seu contagi s’ha estès a sectors com l’immobiliari (constructores, hipoteques, etc.), l’actuarial i notarial (les assegurances i escriptures imposades a les operacions, declarades com a clàusules abusives)… i, sobretot, a la resta del sector financer, per la mediació de societats i agències de valors en conflicte d’interessos, la participació en grans companyies (bona part de les de l’IBEX), la manca in vigilando del Banc d’Espanya i la CNMV (fomentant fusions i acceptant sortides a Borsa d’empreses dubtoses), etc. Igualment, ha afectat el conjunt de la ciutadania, que s’ha vist gravada a impostos més elevats (per cobrir part de la socialització del deute), així com privada d’accés al crèdit (ja que, en contraprestació, les entitats financeres ajudades han intervingut per a la col·locació del deute públic).
conclusions
L’existència d’una banca pública no només contravé la lògica econòmica (és un mal negoci, en la plenitud del seu sentit), sinó que malmet la riquesa d’una societat, a més de donar espai per a comportaments irresponsables i condemnar a un consumisme alienant. De tal manera que, l’ideal inspirador d’una banca pública que ofereixi diners per a tothom, seguint criteris polítics i no econòmics, queda traït, ja que els pobres acaben sent més pobres, endeutant les generacions futures.
