L’economista nord-americà Michael Spence (Montclair, Nova Jersey, 1943) va compartir el Premi Nobel d’Economia l’any 2001 amb els seus compatriotes George A. Akerlof i Joseph E. Stiglitz. Les seves teories sobre el flux de la informació i la formació de mercats es van veure reconegudes amb el prestigiós guardó internacional. Avui dia, i en un context tecnològic com l’actual, aquests conceptes resulten cabdals, ja que la informació esdevé el factor diferencial en la consecució de l’èxit al mercat. Un èxit que passa, necessàriament, per un moviment fluid de les dades.
Text: Teresita Gavilán
La seva “Teoria de la Senyalització” (Signaling Theory) parla sobre informació i mercats. Quins en són els fonaments?
Aquesta teoria aborda els mercats en què hi ha informació incompleta sobre productes o serveis, un factor que és de caire asimètric. Això vol dir que una part del mercat, normalment els venedors, disposa de més informació que l’altra part, que són els compradors.
“Per arribar al creixement sostenible, Europa té tasques pendents”
Precisament, la seva contribució a l’anàlisi de mercats amb informació asimètrica fou el motiu pel qual se li va concedir el Premi Nobel l’any 2001 (juntament amb els seus compatriotes A. Akerlof i Joseph E. Stiglitz). Expliqui’ns aquesta teoria.
Els mercats amb aquesta estructura porten associat un fenomen que s’anomena “selecció adversa” (Adverse Selection). Aquesta teoria propugna que la manca d’informació fa que els compradors no puguin distingir entre els diferents productes que ofereixen els venedors al mercat i, per tant, els tracten tots com a iguals o equivalents. O el que és el mateix: no els discriminen. En conseqüència, segons aquesta perspectiva, el procés de compra s’assemblaria a un tipus de loteria.
En aquest sentit, el concepte de “selecció adversa” significa que, davant d’un preu que es correspon amb la qualitat mitjana, els venedors d’articles o serveis d’alta qualitat es veuen obligats a sortir del mercat els primers a causa de la manca de demanda de la seva oferta. Un fet que, alhora, provoca que baixi la qualitat dels productes del mercat. I, aleshores, algun venedor més ha d’abandonar al seu torn la franja superior del mercat.
Portada a l’extrem, aquesta situació pot arribar a destruir un mercat.
Arkelof ho exemplifica amb el sector dels cotxes de segona mà, però això està molt més estès en àmbits com les assegurances o les finances.
[George A. Akerlof afirma en el seu escrit “El mercado de los limones” (The Market for Lemons) que el mercat de vehicles de segona mà es regeix pel model d’informació asimètrica on el venedor té més informació que el comprador, ja que sap en quin estat de conservació es troba el vehicle. El comprador, en canvi, acostuma a guiar la seva compra pel preu, perquè no disposa de la informació suficient per valorar si l’adquisició d’aquell producte és positiva per a ell o no. Així, a mesura que augmenta el número de “trastos” en el mercat (en anglès, lemon es pot traduir com a “trasto”), els venedors de vehicles de més qualitat es veuen forçats a retirar-los de la venda, amb la qual cosa es pot arribar a destruir el mercat perquè la demanda va disminuint progressivament. A conseqüència d’això, pot arribar un moment en què tan sols les llimones –els “trastos”-, omplin el mercat.]
“En els mercats asimètrics el procés de compra s’assembla a una loteria.”
A què es refereix quan parla de “senyalització”?
El terme “senyalització” està relacionat amb el que poden fer els venedors de productes de més nivell per provar de diferenciar-se del venedor mitjà. Han de fer alguna acció perceptible -anomenada “Senyal”- que resulti realment informativa per al consumidor.
Aquests senyals han de tenir un cost elevat per als agents més informats (els venedors). Els senyals que sobreviuen o tenen èxit (que, efectivament, són els que aporten informació) són aquells el cost dels quals està correlacionat negativament amb l’atribut de qualitat invisible. La “Teoria de la Senyalització” la vaig il·lustrar amb l’exemple de l’educació com un senyal als mercats de treball.
[El model d’educació en el mercat de treball de Spence afirma que els treballadors poden fer servir el seu nivell acadèmic per fer saber als empresaris l’elevat grau de la seva productivitat. Així, els treballadors més ben capacitats s’esforçaran a assolir títols educatius de difícil obtenció per enviar un senyal que els diferenciï dels treballadors de baixa productivitat davant dels seus ocupadors. D’altra banda, Spence assegura que el cost que suposa obtenir la titulació ha de ser suficientment elevat com per incentivar només les persones d’alta productivitat a obtenir-la. D’aquesta manera, l’educació funciona com un senyal que flueix i que equilibra el mercat laboral.]
“La selecció adversa portada a l’extrem pot arribar a destruir un mercat.”
Com va arribar a aquestes conclusions?
Va ser una tasca bastant individual, malgrat que ja coneixia el concepte de la “selecció adversa” per mitjà de les assegurances i també havia llegit el text d’Akerlof “The Market for Lemons”. Mirava de comprendre de quina manera els mercats incomplets, regits per la informació asimètrica, evolucionarien informativament, per tal de tractar de resoldre aquest problema.
Parlem del seu últim llibre: La convergencia inevitable: el futuro del crecimiento económico en un mundo a varias velocidades. Tracta sobre el creixement econòmic dels països en vies de desenvolupament, no és cert?
Efectivament. I es tracta d’un procés que ja fa varies dècades que dura (va començar al final de la Segona Guerra Mundial), i durant el qual els països en vies de desenvolupament han anat escurçant distàncies respecte dels països desenvolupats. Aquesta és la “convergència” inevitable a la qual em refereixo.
I ara, quina evolució econòmica preveu vostè per als anomenats països desenvolupats? Com els ha afectat la crisi?
Els EUA estan creixent un 2-2,5%. Això és un increment, sí, però per sota del seu potencial. L’economia està canviant la seva estructura cap al sector mercantil (del comerç, de la indústria). Es busca aconseguir un model de creixement més sostenible que no pas aquell influenciat per la precrisi. Però la inversió del sector públic és encara massa baixa, i probablement romandrà d’aquesta manera.
“(A Europa) cal dur a terme reformes estructurals per crear una flexibilitat estructural més gran.”
I a Europa? Creu que assolirem el creixement sostenible?
Europa arrossega un llarg període de creixement molt baix, cosa que impedeix que arribi a un model de creixement sostenible.
Quines són les tasques pendents, doncs?
Entre les tasques pendents hi ha l’execució de més desempalancament o la reconvergència dels costos de la unitat laboral, que van divergir d’Alemanya a la dècada posterior a l’adopció de l’euro. I també cal dur a terme reformes estructurals per tal de crear una flexibilitat estructural més gran.
Espanya ha fet els deures?
Aquest procés està avançant a Espanya. De moment la reconvergència està bastant lluny i les reformes laborals estan atraient ara la inversió i fomentant la creació de llocs de treball.
I els països asiàtics?
Japó, per la seva banda, es troba en un procés de reformes importants. En el tercer àmbit, que són les reformes estructurals en la franja no transaccional de l’economia, aquestes encara no s’han completat. En aquest sentit, cal destacar que quan es facin, es necessitarà encara un temps perquè tinguin efecte. Per això, el creixement lent és l’escenari més probable.
| EL PERFIL | |
|---|---|
| Graduat en filosofia a Princeton (1966) i en matemàtiques a Oxford (1968), i doctorat en Economia a Harvard (la seva tesi “Market Signaling” rebé el premi David A. Wells), entre els reconeixements a la tasca d’A. Michael Spence destaquen, a més del Premi Nobel d’Economia del 2001, el Premi J.K. Galbraith per l’excel·lència acadèmica (1979) i la Medalla John Bates Clark (1982). Actualment, Spence és professor d’economia a l’Escola de Negocis Stern de la Universitat de Nova York, però també ha estat degà de la Facultat d’Arts i Ciències i professor a Harvard i a l’Escola de Negocis de la Universitat de Stanford. Entre els seus alumnes il·lustres, uns joves Bill Gates i Steve Ballmer, de qui recorda que “tots dos eren excel·lents en Teoria Econòmica”. I entre els seus professors, l’actual conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, amb qui coincidí l’estiu de 1971 en un seminari d’economia matemàtica a Berkeley: “Sabia més matemàtiques que jo!”. | |
 |
|
