L’alentiment del creixement de l’economia xinesa està generant molts interrogants. És la fi d’una etapa o un assenyat canvi de model? Quines implicacions tindrà per a la pròpia Xina i per la conjuntura mundial?
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
Segons dades de l’Economic Outlook de l’OCDE del novembre passat, la Xina va créixer entre el 2003 i el 2012 a una mitjana superior al 10% anual, mentre que el 2015 va fer-ho al 6,8% i amb unes projeccions lleugerament a la baixa pels propers anys. Altres estimacions apunten xifres fins i tot més modestes, per sota de les que tradicionalment es considerava que podien mantenir la “pau social” al gegant asiàtic.
La Xina ha assumit un repte tan gegantí com tot el que s’associa a aquest país: fer un canvi de model productiu més sostenible en el temps i més eficient per traduir en millores del benestar el creixement espectacular dels indicadors econòmics de les darreres dècades. Com han explicitat els últims “plans quinquennals” –una eina que sembla d’altres èpoques però que marca les grans intencions de les autoritats– , fins i tot el que es vol aplicar en el període 2016-2020, la Xina té la intenció de normalitzar la seva elevadíssima taxa d’estalvi en favor de més consum privat; vol equilibrar indústria amb serveis; pretén assolir un posicionament a les xarxes globals de producció en segments de més valor afegit; i busca un paper més important de la demanda interna que assoleixi un equilibri més raonable amb l’aposta exportadora.
Totes aquestes directrius semblen assenyades però, com sabem massa bé aquí, un canvi de model no és fàcil, ja que hi ha inèrcies i interessos que poden dificultar-lo. A banda, naturalment, que aspectes com els seriosos problemes mediambientals, l’endeutament excessiu d’alguns actors de l’àmbit econòmic i polític, i algunes fragilitats del funcionament dels mecanismes financers, són assignatures pendents de molta envergadura.
La Xina té la intenció de normalitzar la seva elevadíssima taxa d’estalvi en favor de més consum privat; vol equilibrar indústria amb serveis; pretén assolir un posicionament a les xarxes globals de producció en segments de més valor afegit; i busca un paper més important de la demanda interna que assoleixi un equilibri més raonable amb l’aposta exportadora
Una influència creixent
L’assumpció per part de la Xina d’aquesta complexa agenda va en paral·lel a un cert salt qualitatiu de la seva influència al món. En termes de paritat del poder adquisitiu ja ha superat –com mostra la figura 1– als Estats Units, encara que òbviament en termes per capita li queda molt terreny per recórrer. De forma destacada, hi ha certa expectació per veure com porta a terme la presidència del G20 que li correspon exercir durant el 2016: tindrà voluntat i/o capacitat de reactivar aquest directori global que els darrers anys sembla que cotitza a la baixa? Serà important fer el seguiment de com combina el seu rol regional com a centre cada vegada més destacat de la “factoria Àsia”, i com gestiona la seva absència, per ara, del TPP (l’Aliança Transpacífica entre els Estats Units i uns altres 11 països americans, asiàtics i d’Oceania).
També les seves iniciatives financeres semblen de vegades oposades a les institucions tradicionals multilaterals –com el Nou Banc de Desenvolupament dels BRICS i el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures, que han nascut en certa contraposició al Banc Mundial–. Però al mateix temps, la Xina lluita per assolir més poder a les institucions més tradicionals, com ha evidenciat l’exitosa pressió política per incorporar la seva moneda a la cistella de divises que constitueixen els drets especials de gir (DEG), la unitat que el Fons Monetari Internacional (FMI) fa servir per algunes operacions.
El paper de la Xina agafa relleu a negociacions internacionals com la Cimera del Clima o les conferències de l’Organització Mundial del Comerç, a banda del ja esmentat G20. I des de la perspectiva europea, mereixen especial atenció les iniciatives de les anomenades “modernes rutes de la seda”, que volen connectar la Xina amb tot el continent europeu per terra i per mar reproduint la primera d’aquestes vies, la “Silk Road”, que durant segles (XII-XIII) va unir tota Euràsia.
Recentment han agafat volada les preocupacions per una possible inestabilitat financera al país, a la vista d’episodis delicats en diversos moments del 2015, així com també per eventuals problemes a alguns mecanismes financers –tant d’entitats del sistema financer formal com del sistema informal de préstecs i deutes, molt tradicional a la Xina– i les seves repercussions
Els efectes globals de la desacceleració xinesa
Aquesta dualitat d’una Xina amb profunds canvis interns i amb un paper protagonista a escala global té efectes en el present i el futur econòmic i geopolític mundial. Així, molts analitzen les eventuals implicacions de la desacceleració xinesa: proliferen els estudis sobre la seva transmissió cap a diferents països i regions i al conjunt de l’economia mundial. Els vincles comercials –exportacions i importacions– amb el gegant asiàtic són d’importància desigual per diferents països, però no es poden ignorar en cap cas. També són objecte d’atenció els efectes d’un alentiment de la demanda xinesa de petroli i d’altres matèries primeres, amb efectes directes sobre països productors i indirectes sobre tots els consumidors, donada la influència de les adquisicions xineses sobre els preus mundials.
Recentment, a més, han agafat volada les preocupacions per una possible inestabilitat financera al país, a la vista d’episodis delicats en diversos moments del 2015, així com també per eventuals problemes en alguns mecanismes financers –tant d’entitats del sistema financer formal com del sistema informal de préstecs i deutes, molt tradicional a la Xina– i les seves repercussions. Cal recordar que assolir posicions destacades en l’àmbit de la intermediació financera és més difícil que als àmbits productius i comercials, i que la solidesa del sistema financer continua essent una assignatura pendent pel gegant asiàtic.
Moment decisiu en l’evolució del país
Amb una perspectiva històrica més àmplia es pot dir que a la Xina s’estan movent amb molta complexitat unes “plaques tectòniques” econòmiques, sociopolítiques i mediambientals, i que els resultats finals tindran amplis efectes sobre la configuració econòmica i geopolítica global. El país ha de veure si pot superar l’anomenada middle income trap, que fa que alguns països puguin progressar fins a un determinat nivell mobilitzant més recursos productius i fent-los servir amb més eficiència. Però anar més enllà en el progrés requereix també canvis institucionals i qualitatius més delicats i difícils. Els plantejaments xinesos semblen adients però les dificultats d’execució són també gegantines.
I, en darrera instància, cal recordar des d’Occident que la Xina ha fet en poques dècades el que a les economies avançades ens va costar pràcticament segles, i no va ser precisament un procés fàcil. Ben al contrari, vàrem experimentar tot tipus de dificultats, des de crisis econòmiques fins a conflictes socials, i de vegades militars, la superació dels quals no va ser senzilla. Des del 1980 el camí de la Xina és molt més lineal del que mostraven els precedents històrics, i ara sembla que el país ha de fer ajustos amplis delicats. Esperem, pel seu bé i el del conjunt de l’economia i la societat globals, que es facin amb el seny i prudència que no sempre vàrem tenir a Occident!
Malgrat les recents dificultats, l’ascens de l’economia xinesa ha estat espectacular en les darreres dècades. A la figura 1 es visibilitza aquesta trajectòria a l’alça en termes de PIB total (ajustat per diferències de poder adquisitiu), un indicador en el que la Xina ha superat recentment als Estats Units. L’Índia també va a l’alça, mentre que les economies avançades, inclosa la zona euro, van cedint posicions.
La revisió del 2015 de la composició dels drets especials de gir (DEG) de l’FMI ha portat a la inclusió de la moneda xinesa per primera vegada, malgrat els dubtes sobre si es complien alguns dels criteris exigibles, com la llibertat en les transaccions amb les divises implicades en els DEG. La pressió política xinesa ha fet imparable aquesta emblemàtica incorporació.
Un altre aspecte destacat és la composició percentual dels DEG, que no són una “moneda pròpia” sinó una “cistella de divises”. Com mostra la figura 2, la moneda xinesa entra amb una ponderació de prop de l’11%, que es detrau bàsicament de l’euro (6,5 punts percentuals) i de la lliura esterlina (més de 3 punts percentuals). El pes del dòlar USA, en canvi, no es veu significativament afectat, i molt poc el de ien japonès, que aprofita la revisió per avançar a la lliura esterlina. Les dues principals divises europees són, doncs, les grans sacrificades per l’entrada del renminbi xinès.
Llegeix també: Mapa Mundial: La Xina, un gran soci comercial en hores baixes.
