Economista i gestor de fons d’inversió, fa només uns mesos, Daniel Lacalle va ser nomenat comissari de la Comunitat de Madrid per atreure inversió en el context del brexit. Una missió que, a partir d’ara, aquest conegut analista financer haurà de compaginar amb la seva tasca com a escriptor de best-sellers i col·laborador a diversos mitjans de comunicació.
Text: Berta Seijo
Partint que resideix a Londres, la primera pregunta és gairebé obligatòria: quina valoració fa del brexit?
M’hagués agradat que el Regne Unit es quedés perquè aportava moltes coses positives a la Unió Europea, sobretot una visió de lliure mercat que contrarestava el model dirigista de França. Però és el resultat que ha sortit i ara el que cal fer és treure-li partit.
Per bé i per mal, quines creu que poden ser les conseqüències pel que fa a empreses i a fons d’inversió que el Regne Unit surti de la Unió Europea?
El brexit és una oportunitat d’or per a la Unió Europea i per a Espanya de fer un esforç i enfortir la creació d’ocupació i empreses. Aquesta és la part positiva. La negativa és que estem davant d’un procés que com a mínim comportarà diversos anys d’incertesa. I com es parteix de posicions tan oposades, no tindrem missatges tranquil·litzadors per part dels líders polítics, almenys en els mitjans de comunicació. Per tant, crec que això pot generar certa preocupació.
Com pot sortir reforçada la UE d’aquest contratemps i atreure capital del Regne Unit?
Fonamentalment, sortint del bucle intervencionista. La Unió Europea ha de canviar el xip d’una política dirigida en la qual els governs exerceixen massa influència sobre l’economia, millorant així la seva posició pel que fa a la facilitat a l’hora de crear negocis. Crec que aquests són elements que molta gent portem demanant des de fa temps i ara és una bon moment per aconseguir-los.
“La UE ha de sortir del bucle intervencionista per atreure capital i facilitar la creació d’empreses.”
Com es preparen la majoria d’empreses espanyoles que operen al Regne Unit davant el que ve?
Estan fent un exercici de prudència i d’analitzar les coses que passen de veritat. Encara no se sap quina legislació d’immigració, ni quin marc fiscal, ni quina relació bilateral hi haurà entre la Unió Europea i el Regne Unit. Per tant, jo crec que, de moment, la posició de les empreses és de molta cautela i serenitat, com no podria ser d’altra manera, i a l’espera d’un escenari en el qual puguin prendre decisions ràpidament en cas de canvis radicals.
El vot dels britànics a favor de la ruptura amb Europa és una de les múltiples crisis polítiques a les quals s’enfronta el món Occidental actualment. Quina opinió li mereix l’auge dels populismes i els nacionalismes com a resposta al descontentament popular?
Crec que és una reacció cap a un concepte de la globalització que als Estats Units anomenen globalisme. Cal diferenciar entre aquests dos termes. Si ens referim a la globalització, no hi ha ningú al Regne Unit ni als Estats Units que estigui en contra del lliure comerç o de l’obertura; són països completament i absolutament oberts al món. Però és veritat que la globalització s’ha plantejat des d’aquest concepte que és el globalisme o, en altres paraules, la decisió per part de comitès burocràtics no elegits del marc en el qual es creen les relacions bilaterals, el comerç o les relacions entre països. I crec que aquest el problema: una reacció que es produeix contra unes estructures supraestatals que, primer, no han respost a les necessitats dels ciutadans, segon, no han facilitat el creixement, ni la inversió ni l’ocupació, i, tercer, generen una percepció de control burocràtic sobre les decisions sobiranes dels països.
No és una reacció en contra de comerciar o de tenir relacions obertes i pròsperes entre països, sinó en contra d’una immigració que no és integradora i que és excloent, en contra d’uns ens supranacionals que no mostren lideratge ni capacitat de generar més creixement ni més oportunitats. És una reacció en contra d’aquest establishment, d’aquesta superestructura burocràtica que s’autoperpetua i que no respon al que aquestes societats han estat i per les que s’han convertit en països líders.
Contràriament al que s’ha dit en algun mitjà de comunicació, no ho veuria des d’un punt de vista xenòfob. Si jo subcontracto la sobirania del meu país en una sèrie de coses, tinc el dret a exigir que aquestes coses es facin bé i si no es fan així, llavors puc no estar-hi d’acord. En qualsevol cas, és normal que quan la Unió Europea, l’ONU o el Banc Mundial han estat tan poc crítics amb ells mateixos, tan poc dinàmics i oberts a una societat que es desenvolupa ràpidament, apareguin partits que aprofitin l’ocasió per criticar el 100% d’aquestes organitzacions. El que passa és que davant la resposta autoritària de Brussel·les ( “Això és així i així ho han d’acceptar”) es genera la resposta contrària, la de dir: “Jo no vull res amb vostès”.
Seguint amb la irrupció de nous actors en l’escenari polític actual, què pensa sobre la forma d’entendre l’economia del nou president dels Estats Units? És viable en un món globalitzat que espera l’arribada imminent de la quarta revolució industrial?
Més que viable, el que hem de preguntar-nos és si és una forma òptima. Viable, en la primera economia del món, ens agradi o no, ho és. Una altra cosa és que sigui una manera òptima, i a mi no m’ho sembla. Però també és cert és que totes aquestes fases no s’estan duent a terme en el dia a dia. No hi ha hagut un augment del proteccionisme. Els checks and balances de la societat nord-americana són admirables i ni van permetre al president Obama de fer tot el que volia ni ho permeten ara amb Trump. Això és molt important. En qualsevol cas, el temps dirà, però coneixent la composició del Govern de Donald Trump, em sembla impossible que aquestes persones (a algunes d’elles a qui conec personalment i admiro), amb la seva trajectòria, duguin a terme polítiques en contra del lliure comerç, la lliure empresa o el creixement econòmic. De fet, les dades ho demostren: tant les importacions com les exportacions dels Estats Units han remuntat. Crec que aquest canvi de mentalitat no és cap a alguna cosa completament nova, sinó tornar al que sempre ha estat la relació entre les superpotències i les economies del món. No es diferencia molt del que va fer Roosevelt.
“L’Administració Trump no està duent a terme polítiques contràries al lliure comerç, la lliure empresa o el creixement econòmic. De fet, les dades ho demostren: tant les importacions com les exportacions del país han remuntat.”
Entre altres coses, Trump ha promès una baixada massiva d’impostos, mesura que vostè considera fonamental per augmentar el creixement d’un país. Què li diria a aquells que afirmen que apujant els impostos es redueix el dèficit?
Primer, que apujant impostos no es redueix el dèficit, com hem pogut comprovar. L’evidència empírica ens ha mostrat que les pujades d’impostos només condueixen a gastar més. I després resulta que als Estats Units s’ha duplicat el deute durant l’Administració Obama. I la major evidència del fracàs de la política econòmica d’Obama es diu Donald Trump. A mi m’agrada parlar amb les dades a la mà i les pujades monstruoses d’impostos que s’han dut a terme a l’OCDE, on la pressió fiscal ha arribat a nivells històrics, coincideixen exactament amb un augment desproporcionat del deute en la majoria dels països membres. Així mateix, les baixades d’impostos han funcionat en tants i tants països (Regne Unit, Irlanda, Suècia, Holanda, etc.), generant un efecte de contenció i de dinamisme de l’economia.
Quin altre tipus de mesures creu que haurien d’implantar-se a Espanya per recuperar dinamisme en matèria d’ocupació i inversió?
Juntament amb la baixada d’impostos, és fonamental retallar de manera dràstica les traves burocràtiques, que a Espanya són absolutament desproporcionades.
Finalment, he de preguntar-li què li depararà el nou any a l’economia espanyola. Quins seran els grans motors de l’economia el 2017?
La posició general de l’economia espanyola és força positiva, i un nivell de creixement que oscil·la entre el 2,5 i el 3% és completament lògic. D’altra banda, el gran motor de l’economia de 2017 és la demanda interna: està creixent d’una manera molt important, la qual cosa demostra que la desocupació i els salaris milloren, i que les empreses comencen a guanyar diners.
Madrileny, establert a Londres i amb una sòlida formació acadèmica, Daniel Lacalle (1961) és un dels economistes més influents del món. Especialista en gestió de carteres i inversió, ha desenvolupat la seva carrera professional a firmes de renom internacional com Citadel, Ecofin Limited o PIMCO (de la qual va ser-ne el vicepresident), tasca que ha compaginat exercint la docència en centres com l’IE, la LSE, la UNED o l’IEB. Actualment, és director d’Inversions en Tressis Gestió, i segueix col·laborant en mitjans de comunicació nacionals (El Espanyol o La Sexta) i estrangers (CNBC, BBC o The Wall Street Journal). Finalment, Lacalle és autor de diversos best-sellers (Nosaltres, els mercats, Viatge a la llibertat econòmica o La mare de totes les batalles) en què, com a bon liberal, defensa l’obertura, la flexibilitat i la disminució de l’intervencionisme per impulsar el creixement econòmic.
