És un fet consumat que l’economia col·laborativa ha aconseguit de revolucionar el mercat fins al punt de plantejar una sèrie de nous problemes (o ampliar-ne d’existents) quan comença a créixer i a operar de manera generalitzada. Des de qüestions de control, fins i tot pel que fa als aspectes tributaris, fins a problemes laborals (subocupació), de protecció del consumidor o de seguretat sanitària. La alegalitat d’aquestes plataformes en ocasions ha creat efectes indesitjables i ha arribat a originar importants crisis en diferents sectors afectats.
Luis leis. Professor d’IE Law School.
Davant d’aquesta situació, la qüestió se centra ara a veure com ha de ser la regulació del sector, començant per saber quin ha de ser-ne l’abast. Tot i que ha estat criticada per la seva ambigüitat i falta de concreció, la veritat és que hi ha un document de la UE del juny del 2016, l’Agenda Europea per a l’Economia Col·laborativa, que segueix constituint el text de referència per abordar aquesta qüestió crucial: com s’ha de regular l’EC des del punt de vista legal? La nota de premsa emesa en el seu dia per Brussel·les aclaria que la Comissió Europea presentava aquesta “agenda” amb una sèrie d’orientacions per tal que els consumidors, les empreses i les autoritats públiques puguin participar amb confiança en l’economia col·laborativa. I tot seguit s’indicava que el document proporciona orientacions sobre com hauria d’aplicar-se la legislació vigent de la UE a aquest dinàmic sector en ràpida evolució. Però no és l’únic.
Des de setembre del 2016, les anàlisis, treballs, casos i suggeriments han estat continus, fins al punt de dificultar-ne el seguiment. Els organismes de la UE (en concret, la DG Grow) han publicat diversos estudis sobre aquest tema, com ara: More than profit: a collaborative economy with a social purpose o Impact of regulatory approaches to the collaborative economy in the tourism accommodation sector: Barcelona, Berlin, Amsterdam & Paris. Així mateix, el Parlament Europeu, des de la Comissió d’Ocupació i Assumptes Socials, va llançar a l’octubre una anàlisi en profunditat relativa a qüestions laborals, un dels punts més sensibles dins de l’EC: The situation of the workers in the collaborative economy. I altres organismes, com el Comitè Econòmic i Social Europeu (CESCE) i el Comitè de Regions (CDR), a més del Parlament i la Comissió, també han generat recents estudis i documentació relativa a l’EC. A més, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea també s’està ocupant de casos amb gran transcendència per al sector (per exemple, Uber), tractant de delimitar la diferència entre “servei digital” i “proveïdor de serveis”, amb totes les conseqüències que d’això se’n poden derivar.
La nota de premsa emesa en el seu dia per Brussel·les aclaria que la Comissió Europea presentava aquesta “agenda” amb una sèrie d’orientacions per tal que els consumidors, les empreses i les autoritats públiques puguin participar amb confiança en l’economia col·laborativa. I tot seguit s’indicava que el document proporciona orientacions sobre com hauria d’aplicar-se la legislació vigent de la UE a aquest dinàmic sector en ràpida evolució
Com veiem, innombrables estudis i suggeriments, i dues postures antagòniques. D’una banda, els qui consideren que s’ha d’establir una regulació estricta i exigent que impedeixi la competència deslleial i els efectes perniciosos d’aquest nou model de negoci. De l’altra, els qui pensen (i sembla que per aquí van la UE i les últimes resolucions) que s’ha de coordinar una regulació addicional a l’existent per controlar aquest nou sector, però sense ser especialment restrictiva i permetent, en línies generals, el seu desenvolupament al marge dels estrictes controls administratius que s’imposen a les persones i entitats dels sectors afectats (hostaleria o transport, per exemple).
