Tot i pertànyer a l’edat de risc, el vell professor va superar sense dificultats la pandèmia de la Covid-19. D’això ja fa 10 deu anys. Van ser mesos llargs de tribulació i confinament per a la majoria de la població. Ningú no esperava una contaminació vírica de proporcions planetàries. Però el pitjor estava per arribar. Des de la Covid-19 la preocupació principal de la dècada ha estat el següent virus. Resulta cada cop més intel·ligent.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Catedràtic d’ESADE Business & Law School.
Faria la impressió que, davant l’ús massiu de les eines digitals entre els humans, els virus s’enforteixen. No només sobreviuen, sinó que durant aquesta darrera dècada han fintat els científics mitjançant creuaments i ceps intricats cada cop més resistents, convertint-se així en un contínuum indesxifrable. Ells porten la capdavantera. Tal com va predir Bill Gates al 2015, són pitjor que els míssils; o com va profetitzar Nostradamus al 1503, plagues i infeccions delmaran les poblacions futures.
–Vostè menciona epidèmia i pandèmia com si fossin el mateix concepte –va tallar el vell professor el discurs del doctorand-. Ell presenta la seva tesis doctoral la setmana vinent sobre l’impacte econòmic del Coronavirus en el quinquenni 2020-2025. En aquest assaig final, el vell professor li demana que les distingeixi clarament.
Durant aquesta darrera dècada, amb la Covid-19 en el retrovisor, hem viscut un sobresalt continu. Va costar uns quants mesos trobar-ne la vacuna. Cada cop s’escurça més el temps entre la manifestació del virus i el descobriment del seu antídot
Les epidèmies, li diu, afecten grups de població concrets o a determinats països. Les pandèmies ataquen indiscriminadament, com indica l’OMS en la seva darrera definició, de forma simultània, i en molts d’ells a la vegada; i el seu impacte en l’economia resulta determinant. Aquest fet no és obstacle per tal que tant unes com altres puguin afectar a milions de persones.
-… No parli vostè de les epidèmies –prossegueix el vell professor-. En la seva defensa concentri’s exclusivament en les pandèmies. Li recomano que ho deixi clar des del primer moment. Una tesi doctoral és un acte teatral on cadascú representa el seu rol; si el doctorand s’extralimita, el tribunal olora la sang i s’hi abalança sense contemplacions.
Malthus tenia raó
Les epidèmies s’han concatenat a milers al l llarg de la història. Són múltiples les causes que les han induït i amplificat. La misèria, la gana, la brutícia, la falta d’habitatge digne, la convivència amb els animals domèstics i salvatges, la contaminació de les aigües, l’absència del líquid element , les sequeres, les temperatures extremes, les condicions higièniques, la mala conservació dels aliments, els efectes atmosfèrics… Fins que els països no superin els nivells de benestar, difícilment es poden afrontar la majoria d’aquestes causes. Els serveis de salut més o menys generalitzats i la investigació han acabat per garantir les vacunes en els països rics. Tot i que han matat centenars de milions de persones al llarg dels anys i les dècades, pesta, tifus, xarampió, còlera, verola, tuberculosi, marburgovirus o ebola, per exemple, s’haurien de donar per vençudes actualment, si els països i les persones pobres disposessin de recursos per comprar els antídots existents.
Les pandèmies encadenades s’han cobrat quatre o cinc punts del creixement del PIB mundial en la dècada que estava cridada a ser la del desenvolupament definitiu de la intel·ligència artificial. Tot i la seva empenta, les pandèmies han penalitzat el creixement mundial
Les pandèmies ja són figues d’un altre paner. Resulten cada cop més sofisticades, virals, planetàries i causen destrosses en l’economia global. Afecten per igual a rics i pobres. La Grip Espanyola de 1918 va matar entre 75 i 100 milions a tot el món i va agregar més dramatisme a la Primera Guerra Mundial. La Grip Asiàtica de 1957, originada a Hong Kong, va causar un milió de morts. El VIH va infectar, via sexual, intravenosa o mitjançant agulles contaminades, entre 25 i 40 milions de persones des del primer cas detectat al 1959. El SARS, amb l’epicentre a la Xina el 2002, va tenir un impacte més reduït en conseqüències mortals, però amb efectes econòmics devastadors. A tot plegat cal afegir nombroses malalties quotidianes com la grip comú, les cardiovasculars, l’EPOC, la diabetis, per no parlar dels accidents automobilístics o les guerres de baixa o alta intensitat permanents, que generen desenes de milions de morts a l’any. Malthus afirmava en “l’assaig sobre el principi de la població” de finals del segle XVIII, que les guerres, les pandèmies i les catàstrofes són necessàries per equilibrar l’alimentació de la població mundial. Tot i que vivia en les primeres etapes de la revolució industrial, observava el nou entorn des d’una visió preindustrial. Relacionant estrictament població i recursos agrícoles, es va equivocar de forma meridiana. Ara bé, si analitzés la situació actual i canvis producció alimentària per PIB –disculpin per l’extrapolació històrica impròpia d’un estudiós-, la seva teoria tindria recorregut en la mesura en què aquests incidents condicionen greument l’evolució econòmica dels països. A les conseqüències de les evolucions cícliques cal afegir ara les de les pandèmies.
La carrera dels virus
Durant aquesta darrera dècada 2020-2030, amb la Covid-19 en el retrovisor, hem viscut un sobresalt continu. Va costar uns quants mesos de trobar-ne la vacuna, malgrat que cada cop s’escurça més el temps entre la manifestació del virus i el descobriment del seu antídot. El pitjor ha estat que, tan aviat com els laboratoris varen posar-la en circulació, han aparegut d’altres virus de la mateixa família, mutants o coetanis imprevistos més resistents, que n’han inhabilitat l’eficàcia.
Els viatges expandeixen els bacteris ràpidament per tot el món. Es converteixen en la causa principal. És l’efecte papallona. Per això, resulta una endevinalla de resolució impossible en l’era digital conèixer el pacient 0, els pacients transmissors, el temps d’incubació o les condicions d’expansió. Aquestes pandèmies encadenades s’han cobrat quatre o cinc punts del creixement del PIB mundial en la dècada que estava cridada a ser la del desenvolupament definitiu de la intel·ligència artificial. Tot i la seva empenta, les pandèmies han penalitzat el creixement mundial.
Economia i societat
El doctorand va obtenir el cum laude. No va cometre cap error en la defensa i els col·legues del vell professional que poblaven el tribunal van acceptar les seves afirmacions sense posar-hi gaires pegues. Havia dissenyat un model d’anàlisi prenent com a referència una mitjana entre l’escenari moderat i el pitjor, que va ser el que va succeir. Les conseqüències econòmiques van resultar més profundes que la crisi financera de 2008. Aquell any el PIB mundial es va contraure un 1,7%, mentre que al 2020 la caiguda va superar el 4%. La recuperació es va produir l’any següent a Europa, l’Amèrica del Nord i el Japó, en forma de “V” trencada –brusca caiguda i recuperació com la senyal de l’arrel quadrada-. No va ser fins al final de la dècada que es van superar els nivells de 2019. A l’Àfrica i a les regions més pobres del planeta, els efectes continuen sent devastadors avui dia.
Les conseqüències econòmiques van resultar més profundes que la crisi financera de 2008. Aquell any el PIB mundial es va contraure un 1,7%, mentre que al 2020 la caiguda va superar el 4%. La recuperació es va produir l’any següent a Europa, l’Amèrica del Nord i el Japó, en forma de “V” trencada
El nou doctor va convidar al dinar, com és costum en aquests actes acadèmics. Un membre del tribunal va comentar que, tot i el bon mesurament dels efectes econòmics de l’esdeveniment, la tesi doctoral no n’incloïa tots els costos.
–A quins costos es refereix? –li va preguntar l’altre.
–A les pèrdues personals derivades del llarg milió de morts que produí la Covid-19; a les psicològiques de tota la població confinada, afectada o no, -ansietat, angoixa, tensió-; a l’estrès del personal sanitari i dels investigadors en la cerca del seu objectiu; al deteriorament de la convivència –milions de divorcis, per exemple-; a la desocupació massiva; a les empreses tancades… una societat que s’ensorra i que cal tornar a refer. En quina quantitat valorem tot això? I més encara, els esforços per a una sanitat pública millor. Més investigació. Menys despesa i més racional en base a energies netes. Més teletreball i millors relacions humanes. Menys viatges en avió, en cotxe i més moure’s sense impactar el medi ambient. Més experts decidint la res pública i menys sobreexposició de polítics i tertulians parlant i decidint sobre el bé i el mal. Solucions bottom up, en lloc de decisions des de les cúpules.
Així van arribar les postres. Al brindis pel nou doctor. Una mica lluny de l’economia. O no.
