El comerç és tan antic com la humanitat, i l’intercanvi constant de recursos i idees va crear fluxos comercials que van tenir un gran impacte en les economies i les societats. L’evolució de la tecnologia, el transport i les comunicacions va provocar que el comerç internacional comencés a mutar i es convertís en una font constant de generació de problemes.
ANDRÉS M. GUARDEÑO PARRAS. Degà de l’Il·lustre Col·legi d’Economistes de Còrdova
Els mateixos productes es podien fabricar en diferents països, i el comerç internacional es va aliar amb les decisions geopolítiques dels països productors i consumidors.
Als segles XVII i XVIII, Anglaterra i França van adoptar polítiques mercantilistes amb l’objectiu d’obtenir poder econòmic i militar; el mercantilisme mesurava la riquesa d’un país per la quantitat de metalls preciosos que acumulava, i aquests s’obtenien a través d’una balança comercial positiva: calia afavorir l’exportació, naixia l’intervencionisme estatal.
D’aquesta manera, al segle XIX, a Anglaterra, van aparèixer veus crítiques amb el mercantilisme; segons aquestes, el mercantilisme confonia diners amb riquesa real: un país serà més ric com més gran sigui la capacitat de produir béns i serveis. Hi ha dues postures enfrontades: el mercantilisme amb Mun i Colbert, i el liberalisme amb Adam Smith i Ricardo. És important esmentar que apareix una nova font d’ingressos per als països: els aranzels.
A finals del segle XIX es va iniciar el conflicte entre països: els que produïen amb costos baixos defensaven el liberalisme comercial; els que se sentien amenaçats per l’exterior, l’intervencionisme. Com a conseqüència, la política i el comerç internacional es van entrellaçar per no tornar-se a separar.
Al final de la Primera Guerra Mundial, es va adoptar un sistema de protecció total amb què els països manipulaven els tipus de canvi, implementaven polítiques d’empobriment del veí i incrementaven els aranzels.
El mercantilisme confonia diners amb riquesa real: un país serà més ric com més gran sigui la capacitat de produir béns i serveis
Al final de la Segona Guerra Mundial, Europa havia perdut la seva hegemonia econòmica al món i, de la mà dels Estats Units, es va impulsar la creació de noves institucions, materialitzades amb els acords de Bretton Woods: es crea l’FMI per evitar manipulacions monetàries, el BM per ajudar en l’esforç de reconstrucció i la malaguanyada OIC, substituïda pel GATT.
Als anys setanta i fins a finals de segle, es va consolidar la globalització a través del lliure comerç i del moviment de capitals; es van crear dependències entre diferents economies, es va produir un augment de la productivitat per la tecnologia compartida i es van expandir les cadenes globals de valor a causa de la fragmentació en la producció, i el naixement de l’OMC, que va integrar el GATT.
En aquest context, i paral·lelament al corrent liberal d’aquest període, va aparèixer el neomercantilisme, entès com la reactivació de la lògica mercantilista clàssica: la idea que el poder econòmic d’un Estat es reforça controlant el comerç exterior i acumulant superàvits, però adaptada al món de finals del segle XX.
Des del final de la Segona Guerra Mundial, la tendència ha estat aconseguir una progressiva liberalització. La incorporació de la Xina a l’OMC el 2001 va convertir el gegant asiàtic en la fàbrica del món.
Ara bé, des de finals de la primera dècada del segle XXI, una sèrie d’esdeveniments han fet que es perdi confiança en la liberalització: la crisi financera mundial de 2008, la guerra comercial i tecnològica entre els Estats Units i la Xina durant el primer mandat de Trump, la pandèmia de la covid-19, que va posar de manifest la fragilitat de les cadenes de valor i la necessitat de prioritzar altres aspectes diferents de la reducció de costos. Per la seva banda, Trump, en el seu segon mandat el 2025, ha intensificat aquesta dinàmica, adoptant una postura neomercantilista i ha ressorgit com la principal eina geopolítica del segle XXI. Així, la guerra comercial actual es distingeix per l’ús unilateral dels aranzels com a arma, desafiant obertament el marc de l’OMC.
A més, Trump justifica les seves accions: manté que vol reduir el dèficit comercial mitjançant aranzels, alhora que fomenta el consum intern de productes nacionals per reindustrialitzar els Estats Units. Amenaça altres països, com Mèxic, el Canadà o Veneçuela, amb la imposició d’aranzels si aquests països no accedeixen als seus requeriments, com ara el control de la migració per part de Mèxic. A la Xina, les pujades aranzelàries s’han dirigit principalment a béns intermedis i d’equip, amb la finalitat de contenir el desenvolupament tecnològic asiàtic. La Xina ha respost amb represàlies estratègiques, concentrant aranzels en productes agrícoles clau dels Estats Units.
En aquest sentit, el conflicte entre ambdós països ha evolucionat i es disputen nodes crítics de producció. Els Estats Units busquen contenir l’ascens xinès bloquejant l’accés a semiconductors avançats i equips de fabricació essencials. En resposta, la Xina, que s’ha consolidat com a potència manufacturera i líder en energies renovables, ha redoblat els seus esforços per a l’autosuficiència tecnològica, utilitzant la seva potència industrial en el processament i refinament de terres rares, gal·li o germani; ha imposat restriccions a l’exportació d’aquests minerals.
Stiglitz identifica una oportunitat: “La major oportunitat és que la resta del món s’uneixi per crear una nova globalització sense els Estats Units
Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia el 2001 i crític amb les polítiques de Trump, en una entrevista recent afirma que “tothom hi està perdent. Probablement, a llarg termini, els Estats Units perdran més que ningú”. Stiglitz continua dient que “els aranzels són tarifes pagades pels consumidors i estan generant incertesa” i que “Donald Trump és el major risc per a l’economia global”, a més d’“un acord amb Trump no val ni el paper on està escrit”. Davant aquesta situació, Stiglitz identifica una oportunitat: “La major oportunitat és que la resta del món s’uneixi per crear una nova globalització sense els Estats Units”.
Així doncs, són òbvies les repercussions a curt, mitjà i llarg termini que poden tenir les accions de l’administració Trump.
- A curt termini, un augment del cost per als consumidors i empreses, amb el consegüent increment de preus i inflació i un major ingrés fiscal derivat dels aranzels, incertesa als mercats.
- A mitjà termini, reducció del PIB, pèrdua d’ocupació i competitivitat.
- A llarg termini, pèrdua de lideratge i credibilitat, riscos per al dòlar.
Aleshores, si tot apunta que, a curt, mitjà i llarg termini, el gran perdedor d’aquesta guerra seran els Estats Units, per què continua? En la meva humil opinió, l’economia no és prioritària per a Trump: està utilitzant els aranzels com a instrument de pressió política i arma estratègica per aconseguir un altre tipus d’objectius. Trump, des de l’abril d’aquest any, amenaça amb imposicions aranzelàries, negocia bilateralment qüestions que no tenen res a veure amb el desenvolupament econòmic, aconsegueix els seus objectius i retira o redueix al mínim l’aplicació de l’aranzel. I, mentrestant, què passa a la Xina, Europa i Espanya?
A la Xina, encara que el creixement s’ha alentit, l’economia asiàtica s’està reconfigurant: està redirigint les seves exportacions, intensificant la triangulació comercial i la competència global.
Les mesures aranzelàries afectaran Espanya de manera més moderada que la mitjana de la UE, ja que la nostra dependència exportadora del mercat nord-americà és menor
Així, la Unió Europea, tal com defensa Stiglitz, ha d’evitar una espiral aranzelària: ha de millorar la competitivitat, enfortir el mercat únic, alliberar sectors estratègics i impulsar la productivitat i la innovació, sense oblidar redirigir el comerç cap a tercers països.
Les mesures aranzelàries afectaran Espanya de manera més moderada que la mitjana de la Unió Europea, ja que la nostra dependència exportadora del mercat nord-americà és menor. Tot i això, l’efecte indirecte de la desacceleració global és significatiu: s’espera que el PIB espanyol pateixi una reducció d’entre el 0,2 per cent per al 2025 i del 0,7 per cent per al 2026.
Com a conclusió, podem observar que el proteccionisme, al llarg de la història, mai no ha estat positiu: el moment en què més proteccionisme es va imposar a l’economia del segle XX va acabar amb l’inici de la Segona Guerra Mundial. La guerra aranzelària perjudicarà la Xina i els Estats Units, principals jugadors en aquest escenari geopolític. Nosaltres, simples espectadors, no hem de romandre estàtics: cal actuar perquè el dany que se’ns traslladi sigui el mínim possible, alhora que, a escala europea, puguem aprofitar aquesta oportunitat per créixer. Actualment, tenim un món en construcció i hem de ser bons arquitectes.
