Que difícil és, estimat lector, trobar l’explicació última de les misèries que assolen el nostre món! Com n’és, de complex, descobrir què provoca les guerres que es produeixen a totes les latituds!
Dr. MARCOS EGUIGUREN. Director associat de projectes estratègics de la UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting
En aquests moments i, segons fonts solvents, hi pot haver al voltant de 56 conflictes armats actius arreu del planeta, tot i que, segons com definim què és un conflicte, aquesta xifra podria superar el centenar.
Si prenem els tres escenaris bèl·lics de més rellevància en aquests moments, per la seva amplitud, pel seu impacte econòmic o polític a escala mundial o pel seu nombre real o potencial de víctimes, caldria destacar la guerra d’Ucraïna, que ja fa més de quatre anys que és activa, tot i que l’inici real de la conflictivitat es podria situar en la presa de Crimea per part de Rússia, cap al 2014. Tenim, per descomptat, l’etern conflicte que assola l’Orient Mitjà des de temps immemorials i que en aquests moments es tradueix en diversos subconflictes connectats d’una manera o altra: l’anomenada guerra de l’Iran, entre aquest país i els Estats Units i Israel, iniciada cap a finals de febrer d’aquest mateix any i que, quan es publiqui aquest article, potser ja haurà acabat o s’haurà agreujat fins a extrems impensables. Chi lo sa? El conflicte entre Israel i Palestina, amb les seves derivades al sud del Líban i un focus latent a Síria i, potser, hi podríem afegir un tercer escenari de violència interna de llarga durada i amb potencial impacte regional com és el polvorí del Iemen. Finalment, podríem destacar la guerra del Sudan, iniciada fa uns tres anys, tot i que el país fa molt de temps que està immers en el caos; una guerra, per cert, sovint oblidada pels mitjans de comunicació.
És complicat trobar algun mínim comú denominador que sigui aplicable a aquests tres conflictes. Ens referim a latituds molt diferents, contextos històrics i culturals que no tenen res a veure, fins i tot tipus de recursos econòmics i matèries primeres afectades a les zones en disputa que no sempre presenten grans similituds. Molt probablement, els tres conflictes tindrien explicacions sistèmiques diferents.
És complicat trobar algun mínim comú denominador que sigui aplicable a aquests tres conflictes. Ens referim a latituds molt diferents, contextos històrics i culturals que no tenen res a veure
Si ens centrem en l’anomenada guerra de l’Iran, podríem fins i tot afirmar que és una manera que tenen els Estats Units de debilitar el seu rival per l’hegemonia planetària, la Xina, dificultant i encarint l’accés d’aquesta al petroli que obté de l’Iran i d’altres països. Per tant, parlaríem d’una mena de conflicte interposat que, en realitat, pretén perjudicar terceres parts en altres indrets. Si a aquesta situació bèl·lica ben coneguda hi afegim les tendències neoimperialistes nord-americanes que un dia insinuen estendre la seva bandera a tot el territori al nord de la frontera mexicana, mentre que en altres moments intervenen militarment aquí o allà o amenacen d’imposar aranzels a mig planeta, la veritat és que els nord-americans estan implicats, directament o indirecta, en un bon nombre d’afers. Potser aquest podria ser un cert nexe d’unió entre alguns dels conflictes bèl·lics actuals, però tampoc no n’explicaria la totalitat i seria d’un simplisme exagerat pretendre fer-ho.
La veritat, estimat lector, és que estic força perdut en aquests temes, probablement tan perdut com la majoria de mortals. No tinc gens clar que les guerres es lliurin actualment per motius econòmics; més aviat em sembla que els conflictes bèl·lics es lliuren —i, probablement, sempre s’han lliurat així— de manera que l’accés als recursos econòmics o el bon funcionament del sistema econòmic i productiu esdevenen un objectiu a segrestar pels diversos contendents com a part del seu esforç bèl·lic per perjudicar l’enemic o els seus aliats.
Aleshores, si els aspectes econòmics són danys col·laterals i no sempre són el centre de la disputa, què provoca les guerres? Molt senzill: la voluntat de poder entre les elits de les parts contendents, majoritàriament estats, que volen demostrar que són imprescindibles en la defensa dels suposats interessos nacionals. No només tiranitzen els seus propis ciutadans amb l’excusa eterna del bé comú, sinó que també ataquen, quan cal, qualsevol altra nació, veïna o no, amb l’excusa —altament interpretable— dels interessos nacionals.
Si ens centrem en l’anomenada guerra de l’Iran, podríem fins i tot afirmar que és una manera que tenen els Estats Units de debilitar el seu rival per l’hegemonia planetària, la Xina
Quan els estats acumulen poder, sovint amb la connivència de grans monopolis econòmics que multipliquen l’efecte de concentració en la presa de decisions i lideren l’aparell propagandístic necessari per mantenir la ciutadania en estat letàrgic, es poden produir tota mena de situacions desagradables, com la persecució de faccions de pensament dissident dins d’una mateixa nació o conflictes amb tercers països, tinguin una justificació clara o no. En realitat, l’únic que importa és mantenir i incrementar el poder de l’estat i de l’elit dominant, de vegades personalitzat en lideratges messiànics o estridents. És igual de quina part del món parlem i quins actors hi estiguin implicats: sempre és el mateix. Tant si pensem en règims polítics autocràtics, teocràtics o suposadament democràtics implicats en conflictes, sempre trobarem una de les parts, quan no ambdues, que lluiten amb l’objectiu real de salvaguardar o incrementar el poder de les elits dominants. Per aconseguir aquests objectius, tot s’hi val: retorçar la veritat, segrestar l’opinió pública i el sentiment de la ciutadania, prostituir o menystenir el paper de les institucions i, evidentment, segrestar el bon funcionament d’un model econòmic basat en acords i en el lliure mercat.
Així ha estat durant segles i així continuarà sent. La naturalesa humana no perdona i les guerres continuaran formant part de la història de la nostra espècie, ens agradi o no. Tanmateix, cal reconèixer que aquells períodes de la història en què hi ha hagut menys conflictes bèl·lics o aquests han estat de menor impacte o intensitat han coincidit amb períodes d’una certa estabilitat i creixement econòmic i amb una fortalesa genuïna dels estats. Permeti’m, estimat lector, que em centri en aquest segon aspecte.
És obvi que la fortalesa d’un estat és un factor positiu per als seus ciutadans, però la definició de fortalesa no pot ser equívoca. Un estat no és més fort perquè el poder executiu sigui omnímode. Quan això passa, la tendència a la perversió dels poders d’aquest estat, a la concentració de poder, a la col·laboració tortuosa dels poders polítics amb els grans interessos econòmics, a la manipulació de l’opinió pública i, en definitiva, al comportament autocràtic i als lideratges messiànics o discutibles, és imparable. Aquest tipus de fortalesa equívoca d’un estat és un caldo de cultiu per a moltes desgràcies, entre les quals la possible proliferació de conflictes bèl·lics.
L’únic que importa és mantenir i incrementar el poder de l’estat i de l’elit dominant, de vegades personalitzat en
lideratges messiànics o estridents
En canvi, un estat genuïnament fort, des d’un paradigma profundament liberal, és aquell en què el comportament democràtic no es limita a l’elecció periòdica dels representants del poble, sinó que es concreta en un associacionisme civil actiu i, sobretot, aquell en què els sistemes de funcionament de la maquinària de l’estat siguin robustos, transparents i senzills, i estiguin dissenyats per controlar el poder i evitar-ne la concentració, així com per facilitar-ne la destitució si cal.
La veritable democràcia és la que limita i controla efectivament els poders de l’estat. Sens dubte, això té avantatges i inconvenients. A qui no li importi viure en un règim en què l’estat sigui omnipotent o omnipresent —que ve a ser el mateix— sempre pot traslladar-se a un altre país del món o permetre que el seu país s’hi desplaci lentament cap a aquest paradigma. Però, si li importa la llibertat com a valor essencial, preocupi’s i ocupi’s que els poders de l’Estat en què viu siguin tan limitats i controlats com sigui possible i que la seva intrusió en la vida ciutadana sigui la mínima imprescindible. D’aquesta manera dificultarà que el seu estat actuï contra els seus propis ciutadans o que sigui protagonista d’algun tipus d’agressió externa contra una altra nació. Tot això no és en absolut incompatible amb el fet que aquest estat disposi de les capacitats necessàries per defensar-se d’una agressió externa.
Possiblement, la confluència d’un nombre no menyspreable de conflictes bèl·lics en els darrers temps està sistèmicament relacionada amb el retrocés global de la veritable democràcia liberal i amb la degradació institucional en tants i tants països, que dificulta la necessària limitació del poder dels estats. En aquestes situacions bèl·liques indesitjables, tant l’economia com els mateixos ciutadans no som més que ostatges en mans que no necessàriament aposten per la nostra prosperitat.
