El Banc Central Europeu està estudiant la possibilitat d’emetre l’euro digital. Segons aquesta institució, serà “una moneda digital, equivalent electrònic a l’efectiu i oferiria una opció addicional per fer pagaments que complementaria els bitllets i les monedes”. Si els legisladors europeus adopten la normativa necessària el 2026, la moneda podria començar a emetre’s el 2029.
MANUEL MÉNDEZ. Degà de l’Il·lustre Col·legi d’Economistes de Màlaga
Fins aquí tot sembla anar bé, una nova moneda, emesa pel nostre Banc Central Europeu, que sigui una alternativa als diners en efectiu. Però… hi ha res més?
Comencem pel mateix concepte de moneda digital. No es tracta, com es podria pensar, de poder fer pagaments electrònics amb euros. En les transferències, pagaments amb targeta o bízums, movem euros, que són als comptes del nostre banc, en lloc de moure’ls en efectiu. En el cas de l’euro digital, es tractarà d’un “moneder virtual”, des del qual faríem els pagaments. També és freqüent confondre l’euro digital amb les criptomonedes. Mentre que l’euro digital serà emès i regulat pel Banc Central Europeu, les criptomonedes estan descentralitzades; l’euro digital mantindrà, sempre, una paritat d’1 a 1 amb l’euro físic, mentre que el valor de les criptomonedes pot variar a l’alça o a la baixa com qualsevol altra divisa.
Dit tot això, quins avantatges i inconvenients té l’euro digital?
De forma molt resumida, se’n destaquen: potenciar la sobirania europea per evitar que els pagaments a Europa continuïn, en gran manera, en mans d’infraestructures no europees com Visa o Mastercard; poder fer transaccions sense connexió a internet; que sigui un sistema gratuït i fàcil d’utilitzar; menys comissions i més competitivitat.
I, com a desavantatges, s’han assenyalat la pèrdua de privacitat, la possibilitat de ciberatacs o fraus o la caiguda del sistema.
Però, al meu entendre, no s’ha posat prou èmfasi en el desavantatge que considero més perillós: els efectes que l’euro digital pugui tenir sobre el sistema financer.
El nostre moneder digital s’alimentarà de les aportacions que fem des dels nostres comptes bancaris. A Espanya, si només deu milions de persones transferissin al Banc Central Europeu 1.000 euros (el límit s’ha establert en 3.000), això suposaria una sortida de 10.000 milions de fons del nostre sistema bancari. És evident que, si la banca deixa de disposar d’aquests recursos, la seva capacitat per operar i prestar diners es veurà seriosament amenaçada.
Aquest trasllat de fons comportarà que el Banc Central Europeu hagi d’augmentar el seu actiu per compensar els passius que rep i hagi d’incrementar el finançament als bancs, la qual cosa faria perdre així la seva essència, ja que el Banc Central ha de vetllar exclusivament per protegir el valor de la moneda, intervenint sobre els tipus d’interès quan sigui necessari.
És significatiu el límit que s’ha establert de 3.000 euros. Si el Banc Central Europeu volgués que l’euro digital fos acceptat i utilitzat per la ciutadania, no establiria cap límit. Si es limita és perquè hi ha dubtes sobre els efectes negatius en el sistema bancari.
Per acabar, és evident que l’euro digital no deixa de ser una evolució en un entorn en què es depèn cada vegada menys dels diners físics. Però cal vetllar pel precari equilibri entre els avantatges i els inconvenients.
