La indústria viu un moment decisiu, marcat per la necessitat de guanyar productivitat, accelerar la innovació i afrontar la transició ecològica sense perdre competitivitat. Martina Font, presidenta Packaging Cluster i directora corporativa de Font Packaging Group, defensa una política industrial més ambiciosa, amb menys traves administratives i una aposta decidida per la tecnologia. En aquesta entrevista analitza els grans reptes
de l’economia europea i el futur del teixit industrial català.
ADRIÀ GRATACÓS TORRAS
Si Europa vol mantenir el seu estat del benestar, ha de tornar a posar la indústria al centre
Segons l’OCDE, la productivitat a Espanya continua per sota de la dels principals països europeus. Per què costa tant reduir aquesta bretxa?
La productivitat no s’improvisa, es construeix dia a dia. A la nostra empresa ho vivim constantment. Si volem fabricar més caixes de manera més productiva, no hem de treballar més, sinó millor: invertir en maquinària, automatitzar processos i innovar. Aquest és un repte de país. Tenim empreses extraordinàries, però sovint dediquem massa temps a la burocràcia, als canvis normatius i a un entorn inestable que dificulta la productivitat.
No ens falta talent ni capacitat industrial. El que necessitem és crear les condicions perquè les empreses puguem fer el salt cap a una indústria més tecnològica i amb més valor afegit.
Què necessiten realment les pimes per guanyar dimensió i millorar la productivitat: més regulació, més incentius o un canvi cultural empresarial?
A Catalunya tenim un teixit empresarial extraordinari, però molt atomitzat. Ens costa créixer, i créixer no és només facturar més, sinó tenir més capacitat per afrontar els grans reptes del futur.
Passem massa temps signant papers, resolent inspeccions o intentant entendre noves normatives, quan hauríem d’estar pensant a vendre més, innovar més o sortir a exportar. També crec que hi ha un component cultural. De vegades ens fa por créixer perquè implica assumir riscos, però estic absolutament convençuda que quedar-se quiet és un risc molt més gran.
Les pimes necessiten menys traves administratives i més estabilitat, però, sobretot, més confiança per fer-se grans. Hem de passar de tenir bones empreses a tenir grans empreses, i aquest és un repte de país.
Segons Pimec, moltes pimes volen créixer, però poques ho aconsegueixen. Quin consell donaries als empresaris que volen fer aquest pas?
Primer de tot els preguntaria quina empresa volen tenir d’aquí a deu anys. Sembla una pregunta senzilla, però estem tan centrats en el dia a dia que ens costa reservar temps per pensar estratègicament.
També els diria que sortissin de la zona de confort. És cert que això implica prendre decisions difícils, invertir abans de veure els resultats i saber delegar. A mi sempre m’ha funcionat envoltar-me d’empresaris d’èxit, preguntar, participar en clústers, patronals i associacions empresarials. Compartir experiències accelera molt el creixement, tant personal com professional.
Els increments dels costos generats per la inestabilitat geopolítica global posen en risc el creixement de moltes empreses. Què poden fer els governs per minimitzar-ne els efectes?
Les empreses no demanem que se’ns protegeixi dels problemes del món; el que demanem és que no se’ns n’afegeixin des de casa.
Les empreses necessitem estabilitat. El govern no pot controlar una pandèmia o una guerra, però sí que pot crear un entorn estable. Si decideixo invertir en una nova línia de producció, aquesta decisió m’afecta durant els pròxims deu o quinze anys. Fer aquestes apostes quan les regles del joc canvien constantment o la burocràcia retarda els projectes durant anys fa molt difícil ser una empresa competitiva.
D’altra banda, la indústria genera ocupació de qualitat i riquesa al territori. Per això crec que els governs han de tenir una mirada estratègica sobre la indústria i impulsar polítiques que facilitin les inversions i ajudin les empreses a guanyar dimensió i competitivitat.
El que necessitem és crear les condicions perquè les empreses puguem fer el salt cap a una indústria més tecnològica i amb més valor afegit
A escala internacional, què implica per a la indústria europea quedar atrapada entre el lideratge tecnològic dels Estats Units i la capacitat productiva de la Xina?
Fa anys venien delegacions asiàtiques a veure les fàbriques europees perquè fabricàvem millor que ningú. Actualment, som nosaltres qui anem a veure com treballen ells. Això és un exemple molt gràfic del que està passant. Crec que a Europa no podem competir en preu. La nostra força sempre ha estat treballar millor, innovar més i oferir productes d’alt valor afegit, i crec que aquesta és la línia que hauríem de seguir.
Tenim un talent extraordinari i empreses molt innovadores, però estem perdent competitivitat perquè no s’ha apostat per la indústria, la tecnologia i la inversió amb la mateixa determinació que ho han fet la Xina i els Estats Units. En aquests dos països hi ha un entorn més àgil i més incentius. A més, aquí tenim uns costos energètics molt elevats i una complexitat reguladora que no ens ajuda.
És realista parlar de reindustrialització europea o és més un discurs polític que una realitat econòmica?
Crec que Europa encara és a temps de revertir aquesta situació. Ara bé, si no actuem ràpidament amb polítiques econòmiques més ambicioses, facilitant la inversió i apostant decididament per la innovació, acabarem tenint una indústria molt residual.
Sempre dic als dirigents polítics que no es tracta de fabricar més barat, sinó de tornar a ser els millors fabricants de productes, tal com ho vam ser fa unes dècades. La indústria d’avui no s’assembla a la dels anys setanta: és intensiva en tecnologia. A les nostres plantes, les dades són tan importants com les matèries primeres. Parlem de sensors, robots, intel·ligència artificial, visió artificial i tecnologies d’edge computing.
La indústria del futur serà tecnològica, automatitzada, sostenible i connectada. Si Europa vol mantenir el seu estat del benestar, ha de tornar a posar la indústria al centre amb menys burocràcia, energia competitiva i més inversió en tecnologia i innovació. Sense inversió no hi ha innovació i, sense innovació, no hi ha autonomia estratègica.
Des de la seva experiència al capdavant de Font Packaging Group, quines decisions han estat clau per créixer en un sector industrial tan intensiu en competència, costos i regulació?
Crec que hem pres tres decisions clau per competir en aquest sector. La primera és entendre que, a banda del preu, el client també compra servei, rapidesa, innovació i la tranquil·litat de comptar amb un proveïdor amb més de setanta anys d’experiència. Per això hem posat un èmfasi especial a oferir un servei impecable i a incorporar les últimes tendències del mercat, tant en productes com en processos.
En segon lloc, diria que la inversió continuada és essencial. Fins i tot en els anys més complicats no hem deixat mai d’invertir en automatització, noves plantes i tecnologia. Finalment, crec que és molt important tenir una mirada a llarg termini. Les empreses familiars catalanes es diferencien precisament per aquesta visió, i estic convençuda que és un dels factors clau del seu èxit.
Quins són avui els principals incentius i obstacles perquè la indústria del packaging creixi i sigui competitiva a Catalunya?
Catalunya té un dels ecosistemes de packaging més potents d’Europa. Sovint pensem només en l’envàs, però és una indústria molt innovadora, exportadora i clau per a sectors com l’alimentació, la salut, la cosmètica o l’automoció.
Des del Packaging Cluster hem elaborat un estudi que mostra que el sector representa el 4,8% del PIB català i dona feina directa a prop de 50.000 persones. El futur passa per demostrar que sostenibilitat i competitivitat són perfectament compatibles. Però també cal un marc regulador estable i incentius que afavoreixin la innovació. Si és així, estic convençuda que Catalunya es pot consolidar com un dels grans referents europeus en packaging.
Tenim un talent extraordinari i empreses molt innovadores, però estem perdent competitivitat perquè no s’ha apostat per la indústria, la tecnologia i la inversió amb la mateixa determinació que ho han fet la Xina i els Estats Units
Europa veu clara la necessitat d’una transició ecològica en un context d’emergència climàtica. Com es pot dur a terme aquesta transició sense afectar la competitivitat?
La sostenibilitat funciona quan les empreses la veuen com una oportunitat i no com una obligació. Tot comença en el disseny: una caixa més lleugera permet utilitzar menys cartró, reduir el transport i generar menys emissions. Això és bo per al planeta, però també per al negoci perquè millora la competitivitat. Quan sostenibilitat i competitivitat avancen de la mà, és quan la transformació és real.
La transició ecològica ha obligat a replantejar processos industrials a Font Packaging?
Ens ha canviat en molts aspectes. Per exemple, a l’hora de dissenyar un producte ja no pensem únicament en la seva funcionalitat, sinó que també ens preguntem com pot reduir la petjada de carboni, i això ho tenim totalment parametritzat. Una petita modificació en el disseny d’una caixa pot permetre transportar més unitats per palet o reduir les emissions associades al transport. Quan això passa, hi guanya el medi ambient, però també el client. Per a nosaltres, la sostenibilitat no és un cost afegit, sinó una inversió de futur i una oportunitat per continuar innovant.
Després d’anys de creixement i reformes, per què Espanya continua sense tancar la bretxa de productivitat amb Europa? És un problema de polítiques econòmiques o del mateix model productiu?
Crec que es deu principalment a dos factors. El primer és la dimensió de les empreses. El gruix del teixit industrial català està format per empreses petites, imprescindibles per generar ocupació i dinamitzar el territori, però que sovint tenen més dificultats per invertir. Sense inversió és molt difícil augmentar la productivitat. En el nostre cas, cada inversió ens ha permès fabricar amb més qualitat, menys errors, menys consum energètic i més flexibilitat. Per això crec que les administracions han d’ajudar les empreses a guanyar dimensió.
El segon factor és que hem anat perdent pes industrial. Els països europeus més productius tenen una base industrial sòlida. A Catalunya, la indústria ha passat de representar el 45% del PIB als anys seixanta a prop del 20% del VAB actual. Si volem mantenir un estat del benestar fort, hem de tornar a situar la indústria al centre de l’estratègia econòmica.
