Que la frustració i la insatisfacció també han arribat a la professió mèdica no és quelcom nou. I és que la crisi econòmica ha fet incrementar la precarietat laboral del nostre col·lectiu sanitari, un dels millors valorats a tot Europa. D’aquesta paradoxa i dels reptes que hauran d’encarar els facultatius en un futur no tan llunyà, n’hem parlat amb el president del Col·legi de Metges de Barcelona, una organització que ja compta amb ni més ni menys que 33.000 membres.
Text: Berta Seijo
Fotos: Col·legi de Metges de Barcelona
“La precarietat s’acarnissa, sobretot, amb els metges joves”
Representen un dels col·lectius professionals millor valorats per la societat i, alhora, un dels més perjudicats per la crisi. Creu que actualment les condicions laborals i econòmiques dels facultatius sanitaris s’adeqüen al seu nivell de preparació i dedicació?
La precarietat laboral del col·lectiu mèdic és una realitat evident que s’ha agreujat en els darrers anys. Les dades de què disposem al Col·legi són clares: la meitat dels metges menors de 45 anys tenen un contracte temporal. Un terç d’aquests contractes són de durada inferior a un any. I el pitjor és que aquí hi trobem infinitat de contractes per dies i per setmanes, i metges amb més de 40 contractes en un any que cobren menys de 1.500 euros al mes. La precarietat s’acarnissa, sobretot, amb els metges joves, i això afecta greument el desenvolupament dels seus projectes professionals, personals i familiars. Correm el risc que aquesta situació esdevingui crònica i acabi afectant la qualitat assistencial de manera seriosa. D’una banda, la societat ens diu que som uns professionals excel·lents, però, de l’altra, accepta, amb certa hipocresia, aquesta situació.
Pensa que l’atenció primària (el que vostè anomena “la porta d’entrada al sistema”) seria més resolutiva i eficient si fossin els mateixos professionals sanitaris els que gestionessin el pressupost i prenguessin les decisions importants?
N’estic convençut. L’atenció primària és una peça clau del sistema sanitari, però, paradoxalment, existeix un enorme malestar entre els professionals que ells mateixos han expressat. Jo he parlat sovint de “còctel explosiu”, perquè a la precarietat laboral que afecta els metges més joves, s’hi afegeix el desgast dels professionals sèniors, a causa de la manca de recursos, l’excés de burocratització i de l’escàs marge d’autonomia per prendre decisions que afecten l’organització del propi treball. A Catalunya hi tenim experiències d’autogestió a l’atenció primària: els equips de base associativa (EBA), que han demostrat la seva eficiència quant a resultats en salut, estalvi i satisfacció dels pacients. El que és interessant és tenir la possibilitat de comparar resultats entre diferents formes de gestió. Donar més autonomia als professionals vol dir fer-los corresponsables perquè gestionin pressupostos pensant en els pacients.
El servei públic de la salut és un dels pilars de l’Estat del benestar a Catalunya i a Espanya. Ara bé, creu que els nostres representants polítics realment el consideren una prioritat?
El sistema sanitari ha estat sempre el principal instrument de cohesió social que tenim al nostre país, malgrat que pateix un infrafinançament crònic, que es va agreujar encara més amb la crisi econòmica. El pressupost de Salut representa al voltant d’un 35% dels pressupostos generals de la Generalitat, però, malgrat això, la despesa per càpita encara està molt per sota de la d’altres països amb resultats equiparables als nostres o, fins i tot, inferiors. La manca de recursos dels darrers anys ha afectat, sobretot, dos pilars fonamentals: les retribucions i condicions laborals dels professionals i les inversions en equipaments i tecnologia. Si això no es recupera, la qualitat se’n ressentirà.
“El metge del futur haurà de compaginar valors que tradicionalment han definit la nostra professió (el compromís, l’excel·lència, l’altruisme, la confiança o l’empatia) amb una sòlida formació en bioètica i en l’ús de les noves tecnologies de la informació, habilitats comunicatives i una bona disposició per al treball en equip.”
Malgrat el context actual de precarietat i incertesa, el sistema sanitari català és vist com un dels millors d’Europa i, probablement, del món. Diuen que les comparacions són odioses, però què me’n diu de la potencialitat i l’estructura del sistema sanitari estatal?
El sistema sanitari català s’organitza segons un model propi, que es basa en la diversitat de proveïdors i en el caràcter públic de la prestació dels serveis. Tenim set hospitals que són titularitat de la Generalitat i la resta, fins a 70, tenen titularitat diversa: consorcis municipals, mutualitats, ordes religiosos, etc. Aquest model és l’herència d’una societat civil molt activa que ja a principis del segle XX, amb la industrialització, va crear entitats i mutualitats amb vocació de defensa de l’interès general i de protecció social per donar assistència a la població. Amb la democràcia, aquest llegat es va aprofitar de manera molt encertada. La diversitat del model fa que sigui molt ric, flexible i dinàmic, a diferència d’altres models de l’Estat espanyol, on la majoria dels professionals depenen de la funció pública, amb algunes excepcions com al País Valencià.
Per últim, voldria conèixer la seva opinió sobre el futur de la professió mèdica. Quines noves habilitats, capacitats i valors requereixen les joves generacions que s’incorporen a l’ofici?
El metge del futur haurà de compaginar valors que tradicionalment han definit la nostra professió, com el compromís, l’excel·lència, l’altruisme, la confiança o l’empatia, amb altres competències cada cop més necessàries que requereixen una sòlida formació en bioètica i en l’ús de les noves tecnologies de la informació, habilitats comunicatives i una bona disposició per al treball en equip. Això és el que els metges vam deixar ben clar al 3r Congrés de la Professió Mèdica, on ara fa un any vam renovar el nostre compromís amb la societat amb l’aprovació de la Declaració de Girona.
Aquestes competències i valors són imprescindibles per fer front als reptes d’un futur que ja és aquí. I és que hem d’atendre el millor possible una població cada cop més envellida i amb més malalties cròniques, sense perdre de vista que el pacient, el qual ens reclama, amb tota la raó, ser partícip de les decisions que afecten la seva salut, ha de ser el centre de la nostra activitat.
