Revista d'Anàlisi Plural

“Els joves d’ara difícilment podran mantenir les pensions de demà”

0

Entrevista a Leopoldo Abadía, Exprofessor de l’IESE

Leopoldo Abadía
Leopoldo Abadía.     / CEDIDA.

Jesús Abad

Vostè assegura en La economía en 365 preguntas que si volem, la crisi s’acaba. Creu que no hi ha voluntat de que s’acabi?
Sempre dic que, si tinc un problema en el meu poble, me l’arreglarà millor l’alcalde que no pas el ministre de l’Interior. Però si l’alcalde es compra 12 cotxes, contracta 50 assessors, es fa una estació d’AVE a la porta i un aeroport, aleshores millor visc a Madrid, que em sortirà més a compte. Em sembla que hi havia una sèrie de coses evidents, per això deia que si hi hagués voluntat, la crisi l’acabaríem en tres minuts.

Parlant de voluntat… què passaria si Catalunya s’independitzés?
No res. Em sembla una tonteria absurda. Això de Catalunya s’arregla en una setmana i tres mesos, en aquest ordre. En una setmana, per tal de fer números i arribar a un acord de qui roba a qui i la quantitat pendent de pagar. Després, els altres tres mesos són per discutir i arreglar els temes culturals, sentimentals i patriòtics. Bé tenim una Constitució que té 36 anys; doncs em sembla lògic que la revisem.

El que sí ha anunciat vostè és que l’any 2017 s’acabarà la crisi.
Bé, no, ja veuràs… és molt fàcil. Nosaltres ens vam comprometre a Maastricht que tindríem un dèficit màxim del 3% sobre el Producte Interior Brut. El que faig és calcular que el PIB és d’un bilió d’euros aproximadament. Si és un 3%, aleshores hem de tenir un dèficit de 30.000 milions d’euros. L’any 2011 teníem un dèficit de 91.000 milions i ens hem compromès a rebaixar-lo a 30.000 milions des de l’any 2011 fins l’any 2016. L’hem rebaixat 20.000 milions en un any i això explica tots els maldecaps. Com que els terminis estan escrits i acaben amb 30.000 milions l’any 2016, per això avanço que el 2017 hi haurà tranquil·litat.

Creu que aquesta crisi ens ha de servir per aprendre més sobre economia?
Sí, però hem d’anar amb compte. Hem d’estudiar economia a les escoles? Sí, però la necessària i amb sentit comú. No serveix només aprovar l’examen perquè s’han memoritzat les frases del llibre, perquè un alumne pot aprovar Economia i en realitat no tenir-ne ni idea.

“Hem viscut com a rics i ara vivim com allò que som en realitat. No érem rics, érem pobres endeutats”

I aquests joves dels quals parla, gaudiran de la pensió algun dia?
Jo que sé (riu). Quan algú em demana com veig el futur de les pensions, li dic que negre, perquè el sistema actual que tenim a Espanya, és un mètode de repartiment. Els joves que treballen, guanyen i consumeixen. Els joves d’ara difícilment podran mantenir les pensions de demà. Crec que el que s’ha de fer és anar capitalitzant allò que es guanya a través d’algun fons personal, de manera que quan el jove d’ara arribi a la seva jubilació, el pugui gaudir.

El futur dels joves passa per agafar les maletes?
Mira, doncs potser sí, i no em sembla malament. Vivim en plena globalització, abans érem de poble i ara som del món. Abans els nostres fills buscaven feina al barri del poble i ara els barris s’anomenen Shangai i Washington.

Però que no estàvem entre els països rics, que ara hem de marxar?
Ho semblava, però no ho érem. Som un país normalet que, durant una temporada, ens hem cregut que érem rics perquè teníem molts crèdits. Si ara tenim un deute de 970.000 milions d’euros és perquè ens hem anat endeutant en l’àmbit públic i també en el privat. Hem viscut com a rics i ara vivim com allò que som en realitat. No érem rics: érem pobres endeutats, però amb aparença de rics, per això es podien comprar cotxes i cases. Aleshores, quan el banc ha tancat l’aixeta, hem descobert que érem pobres.

I som tan pobres que l’economia espanyola està condemnada a dependre d’Àngela Merkel?
(Riu) Ja saps que és la meva mania. L’any 1962, Espanya va demanar l’adhesió al Mercat comú. Aleshores jo estava a Harvard i un professor ens deia que el procés de construcció d’Europa seria molt llarg. Han passat 50 anys

La economía en 365 preguntas

i encara estem anant cap a Europa. A Espanya, ni manava Zapatero, ni mana Rajoy: qui mana és Europa i per això dic que mana la Merkel.

Qui ha de posar llenya a la màquina per sortir del túnel? Les pimes?
A Espanya, el problema s’anomena 5.896.300 persones a l’atur, molta gent que vol treballar, que pot fer-ho molt bé i que pot enriquir el país. Tenim unes 3 milions de petites i mitjanes empreses. Si cada pime aconseguís de crear un lloc de feina, el problema s’acabaria. Si les ajudem, veurem el seu veritable potencial com a font de riquesa.

No deixi que acabem sense preguntar-li a què es referix quan diu que el llibre està incomplert?
Ah! Doncs a que segur que hi ha 365 preguntes més. En aquest llibre parlo d’economia, del dèficit, del deute, de la revolució de l’educació, de la Casa Reial, de la competència que pot fer l’Estat a les empreses privades… Parlo, també, de tenir criteri a l’hora de comprar, de l’optimisme (…). Al final, quan arribes a les 365 preguntes -que en realitat són 391- segur que en podria haver fet moltes més.

monempresarial-la-economia-en-365-preguntas
Leopoldo Abadía
200 pàgines
ISBN: 978-84-670-3494-3
Espasa Libros

Els comentaris estan tancats.