Els reptes del segle XXI inclouen, sense cap dubte, la gestió de tres béns comuns a escala mundial: el medi ambient, la innovació i la seguretat (o, dit d’una altra manera, l’absència de terrorisme, que podríem qualificar com a mal comú). Com reaccionar davant d’ells?
Estefania Santacreu-Vasut. Professora d’Economia a ESSEC Business School.
El sentiment antiglobalització es va materialitzar el 2016 amb dos esdeveniments importants: l’elecció de Donald Trump i el Brexit. I malgrat la recent victòria a França d’Emmanuel Macron, proeuropeu, les conseqüències de la sortida del Regne Unit de la UE i de la política americana ja comencen a deixar-se sentir. Fa tot just uns dies, el president nord-americà va anunciar que EE. UU. es retira de l’acord de Paris. Com explicar que, davant de reptes globals, les solucions antiglobalització guanyin suport?
Des d’un punt de vista econòmic, el replegament no és una solució viable per a la gestió de béns comuns. Les conseqüències de la pol·lució generada pels Estats Units no coneixen fronteres, i no hi ha murs prou elevats per impedir els efectes mediambientals per als seus veïns, i viceversa. Aquestes conseqüències, conegudes en economia com a externalitats, impliquen que en una situació de replegament, cada país o actor sobre exploti els recursos naturals.
Explicar aquest replegament, per tant, requereix d’entendre’n les motivacions.
No voler contribuir a l’esforç global i beneficiar-se de l’esforç aliè és oportunisme econòmic? I no voler veure més enllà del cicle polític, per naturalesa de curt termini, també ho és? O és potser una resposta negacionista i psicològica? De fet, en retirar-se de l’acord de Paris, el president dels Estats Units ha posat en dubte el consens científic. La qual cosa ens porta a interrogar-nos sobre l’arrel de l’antiglobalització: rebutjar la globalització com a mecanisme d’autodefensa psicològic per rebutjar els reptes globals del futur
