DAFO. La Responsabilitat Social Corporativa a Espanya

Dr. Marcos Eguiguren. Associate Provost for Strategic Projects de UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting.

• Encara està molt arrelada la creença que la responsabilitat social de les empreses és un cosa que es practica com un element tangencial fora del model de negoci. Massa sovint, a través de departaments especialitzats o de fundacions, sense gaire connexió amb el core de la companyia. Per desgràcia, avui, les empreses amb programes de responsabilitat social que tenen un alt component de greenwashing o de socialwashing, són encara una part molt important del cens empresarial.
• Malgrat els innegables avenços de l’RSC, la cultura empresarial dominant està encara abduïda pel famós article de Milton Friedman, publicat el 1970 a The New York Times Magazine, “The Social Responsibility of Business is to Increase its Profits”. Tot i acceptar que el llegat de Friedman pot haver estat parcialment mal interpretat, el canvi de cultura és imprescindible per tenir una activitat empresarial socialment responsable.
• Si bé la majoria de grans empreses més o menys estan fent avenços sobre com poden millorar en el camp de la responsabilitat social, les petites i mitjanes empreses, en particular les primeres, estan molt allunyades d’aquest debat i no són conscients de la necessitat d’avançar amb els temps ni de com, també en l’àmbit d’una petita empresa, operar de manera responsable i transparent pot acabar sent un avantatge competitiu.
• Calen més evidències de la relació positiva entre la pràctica de la responsabilitat social i de polítiques de sostenibilitat a les empreses i una resiliència i rendibilitat millors. Aquí el paper de les universitats i els centres de recerca pot ser clau.
• El paper de la formació corporativa, en particular de les escoles de negoci o de management, s’ha d’enfocar més decididament cap a la creació duna nova generació de directius amb una clara consciència de responsabilitat empresarial. Encara hi ha molt camí per recórrer en aquest aspecte.

• Tot i els avenços innegables en l’àmbit europeu i espanyol, la sensibilitat cap a l’RSC i, en general, cap a la cultura de la sostenibilitat, conceptualitzada en termes ESG, és força deficient en altres zones del món. Això podria acabar afectant-ne els desenvolupaments a Europa.
• Les conseqüències a curt i mitjà termini de la pandèmia i del conflicte bèl·lic a Ucraïna, amb pressions inflacionistes i dificultats a les cadenes de subministrament, poden provocar que algunes empreses en determinats sectors s’apartin temporalment de l’agenda transformadora.
• Una inflació persistent i de certa dimensió podria modificar la sensibilitat dels consumidors, prioritzant l’element cost per sobre d’altres consideracions a l’hora de triar productes.
• Un paper regulador excessiu en l’àmbit de la responsabilitat social per part dels estats pot provocar un efecte indesitjat d’arrossegar les empreses a una política de tick-the-boxes sense un veritable canvi cultural i de propòsit, que és l’únic que veritablement assegura un canvi de paradigma. Les polítiques impulsores són benvingudes, un excessiu intervencionisme pot produir efectes contraris.

• Hi ha una consciència creixent de les empreses, especialment de les mitjanes i grans, de la necessitat de practicar nivells de transparència elevats. La transparència en si no és una garantia que s’actuï amb nivells de responsabilitat empresarial elevats, però és un factor higiènic de primer ordre per promoure’n el desenvolupament.
• La popularització creixent dels Objectius de Desenvolupament Sostenible entre consumidors i empreses fa que moltes d’aquestes els hagin adoptat de manera proactiva per guiar les seves polítiques de responsabilitat social. Això facilita la connexió entre empreses i consumidors.
• La implicació de la ciutadania en moltes causes socials fa que sigui relativament senzill que les empreses més importants puguin engegar, amb relativa solvència, programes de voluntariat corporatiu d’alt impacte.
• Les noves generacions de comandaments intermedis, i, fins i tot, d’alts directius, tenen uns nivells de sensibilitat social que permeten ser optimistes de cara a l’evolució futura de la responsabilitat social a les empreses.

• La pressió creixent dels consumidors impulsa les empreses a reconsiderar els seus paradigmes de negoci. A Europa, aquest canvi, que s’està fent a poc a poc, implica que el consumidor no només valorarà el preu i la qualitat d’un producte o servei, sinó també les característiques de la seva cadena de valor.
• La possibilitat que es desenvolupin nous estàndards laborals mínims a la UE, però també de requisits per a tercers països, que impulsin la dignificació del treball i la gradual eliminació de cadenes de valor de reputació dubtosa a escala mundial.
• El Green Deal europeu i l’aposta decidida de la UE per ésser far mundial cap a un món més sostenible. Instrument de primer nivell per a la sortida econòmica de la pandèmia, però molt vinculat amb aquest Green Deal, els Fons Next Generation són un puntal fonamental d’aquesta estratègia per als propers dos o tres anys.
• La Taxonomia recentment creada en l’àmbit de la Unió Europea que, malgrat que ha estat objecte de diverses controvèrsies, pretén impulsar el creixement de les finances sostenibles per fomentar, així, el creixement d’activitats en determinats sectors i que tinguin una determinada cadena de valor
• El nombre creixent de metodologies fiables que busquen la mesura de l’impacte en els àmbits ESG de qualsevol negoci juntament amb el paper de la tecnologia com a facilitador de la traçabilitat d’aquest impacte.