En les darreres dues dècades, les empreses espanyoles han afrontat crisis financeres, una pandèmia i profundes transformacions tecnològiques. Han demostrat capacitat d’adaptació, han generat ocupació en nivells rècord i han continuat creixent. Tanmateix, la bretxa de productivitat amb Europa roman pràcticament inalterada. Aquest dossier analitza les causes d’aquesta bretxa i els reptes que haurà d’afrontar l’economia espanyola per reduir-la.
REDACCIÓ MÓN EMPRESARIAL
Espanya ha creat més ocupació que qualsevol altra gran economia europea en l’última dècada. L’economia és resilient i el teixit empresarial, viu.
La productivitat per hora treballada d’Espanya és un 20% inferior a la mitjana de la zona euro. La bretxa continua pràcticament intacta vint anys després.
Font: Eurostat · OCDE Economic Outlook 2025
EL CERCLE VICIÓS DE DIMENSIÓ
La majoria d’empreses espanyoles no tenen un problema de qualitat: tenen un problema d’escala. Sense dimensió suficient, el marge per invertir és escàs. Sense inversió, atraure talent es fa difícil. Sense talent, la productivitat no creix. Sense productivitat, el salt dimensional no es produeix.
Hi ha un agreujant que rarament es menciona. El disseny normatiu espanyol penalitza el creixement. En superar els 50 treballadors o els 6 milions de facturació, una empresa assumeix de cop més de 20 noves obligacions. L’“esglaó regulatori” no impedeix créixer, però n’encareix el pas. Amb marges estrets, moltes empreses decideixen racionalment no fer-lo.
Font: Cercle d’Empresaris · Banc d’Espanya, Informe Anual 2025
Ni les grans empreses espanyoles assoleixen la productivitat de les pimes alemanyes. No és un problema d’empreses dolentes: és un problema d’ecosistema
LA INVERSIÓ QUE NO ARRIBA
Entre el 2019 i el 2024, la inversió productiva privada va caure gairebé dos punts en relació amb el PIB, malgrat que l’economia va continuar creixent. Mentre el sector privat reduïa el seu esforç inversor, el sector públic no ha aconseguit compensar aquest retrocés.
El sector privat porta anys retirant-se d’un espai que el sector públic no pot substituir.
No és una caiguda genèrica.
La inversió que més ha retrocedit és la que més costa recuperar: capital fix productiu, maquinària, equipament, R+D i intangibles. Sense renovació de béns d’equip, la productivitat per hora es manté plana mentre els costos pugen i els marges per reinvertir s’estrenyen.
Font: Funcas · Banc d’Espanya, Informe Anual 2025
La inversió productiva privada va caure fins al 10,7% del PIB el 2024, el seu nivell més baix dels darrers cinc anys
LA PRODUCTIVITAT: EL TERMÒMETRE, NO LA MALALTIA
Espanya creix més que gairebé totes les grans economies europees i genera ocupació en màxims. I, tanmateix, la productivitat per hora treballada continua un 20% per sota de la mitjana de la zona euro.
L’explicació és estructural. L’última dècada ha estat de creixement intensiu en hores i treballadors, però de baix valor afegit per hora. Espanya ha creat molta ocupació —i això és una fortalesa—,però en sectors en què cada hora genera menys valor que en les economies de referència. Créixer en quantitat no és el mateix que créixer en qualitat.
El Banc d’Espanya ho quantifica a l’ seu Informe Anual 2025: les empreses espanyoles tenen menys productivitat que la resta de la zona euro en totes les mides empresarials. Tancar aquesta bretxa exigiria prop de 20 anys de creixement de productivitat per sobre de la mitjana europea. No és un cicle dolent. És una estructura.
Font: Banc d’Espanya, Informe Anual 2025 · OCDE Economic Outlook 2025
REGULACIÓ: EL FRE QUE TRAVESSA TOTS ELS ALTRES
La regulació no és únicament una qüestió de major o menor intervenció pública, sinó també de com es dissenya. Quan l’impacte administratiu i econòmic de les normes sobre qui les ha de complir no s’avalua adequadament, augmenta la càrrega regulatòria per a les empreses.
Aquest impacte sol ser especialment significatiu en les pimes, que disposen de menys recursos per assumir obligacions administratives, legals o de compliment normatiu.
A això s’hi sumen dos frens igualment estructurals: el cost energètic i el dèficit d’innovació aplicada. Els tres operen de forma externa a l’empresa. No depenen de la qualitat de l’empresari. Depenen de l’entorn en què opera.
Les empreses dediquen una mitjana de 240 hores a l’any a tasques administratives. El 40% ha ajornat inversions a causa de la incertesa regulatòria. En superar els 50 treballadors, les empreses passen a assumir de cop més de 20 noves obligacions.
Font: Banc d’Espanya, EBAE 2024 · Cercle d’Empresaris
La indústria electrointensiva espanyola paga per l’electricitat 2,5 vegades més que la francesa i un 34% més que l’alemanya. Tot i que Espanya compta amb una elevada capacitat de generació d’energia renovable a baix cost, el sistema tarifari no trasllada aquest avantatge a la indústria.
Font: AEGE, Baròmetre Energètic, setembre 2025
Espanya destina l’1,5% del PIB a R+D, un màxim històric, tot i que encara se situa 0,74 punts percentuals per sota de la mitjana de la UE (2,24%). El principal repte és la seva capacitat de traslladar-se al teixit empresarial: moltes pimes no disposen dels recursos per absorbir la tecnologia disponible.
Font: INE / Cotec, 2025
Espanya ha reforçat la seva capacitat de generació renovable, però aquest avantatge encara no es tradueix en uns costos elèctrics competitius per a la indústria
EL MIRALL EUROPEU
En cinquanta anys, Europa no ha creat ni una sola empresa des de zero amb una capitalització superior a 100.000 milions d’euros.
Als EUA, sis
El problema no és que Europa sigui inferior. És que pateix el mateix problema que Espanya, a major escala. Les empreses europees neixen bé —la ciència és sòlida, la formació és alta-. El problema apareix quan necessiten créixer.
El mercat financer europeu —fragmentat en 27 jurisdiccions, sense un mercat de capitals unificat — no pot absorbir les empreses en fase d’escalat. Les millors start-ups busquen capital als EUA i acaben traslladant la seu. Les idees neixen aquí, però creixen allà.
Draghi va xifrar en 800.000 milions d’euros anuals la inversió addicional que Europa necessita. Un any després, només el 10% de les seves propostes s’ha implementat.
Font: Informe Draghi sobre Competitividad Europea, 2024 · CEPR, 2025
Les dades d’aquest dossier expliquen els frens de l’ecosistema. Però no expliquen per què algunes empreses aconsegueixen alliberar el seu veritable potencial i créixer malgrat ells. Quines decisions prenen. Quin lideratge apliquen. Com gestionen el talent, el relleu o la innovació amb els mateixos condicionants que en frenen d’altres. Aquesta és la pregunta que respon aquest monogràfic.
