Falten dos anys encara per celebrar el centenari de la seva aparició, però la febre de la novel·la de ficció Un món feliç, d’Aldous Huxley, s’ha instal·lat a tots els nivells. Amazon me l’ha enviada de manera gratuïta per la meva fidelitat als seus llibres; Netflix ja va per la cinquena sèrie realitzada pels vells i els nous directors de cinema; els canals culturals fan referència diàriament a les influències que va tenir aquesta obra escrita el 1932 en la literatura posterior de ciència ficció, social o política; les editorials subhasten facsímils de l’obra; i encara que la generació A dels millennials –la que segueix a l’X, Y i Z, que d’aquesta manera comença novament a denominar-se amb la primera lletra de l’alfabet per poder enumerar més fàcilment totes les següents- ja té aquesta obra a les prestatgeries de totes les escoles, se’n promociona una col·lecció especial amb dibuixos per a nens.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Catedràtic d’ESADE Business & Law School.
No soc especialment aficionat a aquesta obra de ciència ficció. Però davant de tanta pressió ambiental, he tornat a rellegir la novel·la. M’ha interessat en gran manera un passatge d’aquest món feliç quan es refereix a “a. F. i a d. F. “. Què signifiquen aquestes inicials?: abans de Ford i després de Ford. Aldous Huxley considera la data de l’inici de la fabricació del Ford model T, el 1908, com l’origen del calendari definitiu mundial. D’un cop de ploma rectifica alhora el calendari inca, el romà, el de l’era cristiana, el Julià, el Gregorià, el musulmà i el de les festes laborables. Es tracta del primer vehicle en sèrie, produït completament en una cadena de muntatge, i de baix cost -360 dòlars del moment-. Existia història de l’automòbil anterior a aquesta data gràcies als invents en la impulsió a vapor o la combustió interna. Els primers prototips s’havien construït a finals del segle XIX com els propulsats per cèl·lules elèctriques que corrien a 100 quilòmetres per hora. I també hi va haver d’altres competidors, com Panhard i Levassor, Peugeot, Durant, Dodge, Vhrysler, Daimler, Opel, Royce, Bugatti, Renault. Però Henry Ford es va avançar a construir l’automòbil popular que ha presidit la història.
Henry Ford no sabía que su invento iba a convertirse en uno de los principales iconos de los 120 años siguientes
En efecte, el Ford model T es va convertir en l’automòbil de la classe mitjana nord-americana i es va començar a exportar per a l’ús i gaudi de les classes benestants de tot el món. Henry Ford no sabia que el seu invent acabaria sent una dels principals icones dels 120 anys següents. La seva empresa ha resultat ser la principal indústria i estendard de la globalització. El màxim exponent de l’individualisme, de l’estatus i del prestigi social. La incubadora de les principals idees de gestió..
Fi de cicle
La crisi del 2008 va col·locar aquesta indústria davant l’evidència que el món no seguiria avançant cap a un cotxe per habitant. Per això, la famosa Ford, i la majoria de les companyies automobilístiques, van iniciar fa 30 anys forts processos de concentració, retallades de plantilles i redimensionament de la producció, senyals evidents del declivi del sector.
El 2010, hi havia un cotxe per cada sis persones al món, tot i que als Estats Units aquesta ràtio s’acostava a un vehicle per persona i a Europa, un per a cada dos. Des del 2020, va començar a decréixer vertiginosament la producció automobilística, fins al punt que les previsions que s’efectuaven pel 2030 no s’han complert ni de lluny. S’esperava una producció anual de 120 milions de vehicles anuals i la realitat és que aquest any tot just s’han venut 100 milions, dades molt semblants a les del 2020.
Sean de propiedad o de cualquiera de las formas de alquiler existentes, una vez superado el problema de las baterías -ahora auto recargables-, la electrificación de los vehículos se ha acelerado enormemente
Vehicle propi
Els ho explico. Jo no disposo de vehicle privat. En vaig tenir de propietat fins fa 10 anys. M’estava passant als híbrids, amb intenció de desembarcar en els elèctrics de forma immediata. Què va passar llavors?
(Disculpin que interrompi la redacció d’aquest article, ja que avui he de viatjar fins a una població situada a 500 quilòmetres. ¿Saben com hi arribaré? He contactat amb la meva agència de carshiring. La petició que els acabo de fer a través de la seva aplicació indica quines són les meves necessitats. La resposta immediata és que han posat a la meva disposició un vehicle d’alta gamma de la meva marca preferida, que és l’adequat a les gestions que he de fer, a les condicions del recorregut i a les meves circumstàncies personals. En altres situacions, m’han convidat a compartir automòbil amb una o diverses persones que efectuaven el mateix recorregut. Fins i tot, una vegada, atesa la peculiaritat del desplaçament, em van oferir l’opció d’un vehicle amb xofer. El cotxe que m’han assignat avui està estacionat a prop de casa meva, encara que m’indiquen que me’l poden portar fins a casa. No m’haig de preocupar de res: ni de les assegurances, ni de la cobertura dels riscos possibles, ni de la benzina, ja que es tracta d’un cotxe elèctric amb bateria auto recarregable. M’han carregat les despeses al meu compte en línia).
La economía colaborativa se ha adueñado de tal manera del sector que apenas conozco gente a mi alrededor con vehículo propio, sólo algunos maniáticos, algunos futbolistas que los coleccionan o algunos nostálgicos
Vehicle d’altri!
El 2007, a Espanya, es venien uns 2 milions de cotxes de segona mà per 1,6 milions de primera. El 2017, la proporció era 2,0 / 1,2 milions, de manera que havia anat augmentant la proporció de les vendes de segona mà enfront de la de primera. Però, bruscament el desig de propietat va començar a decaure davant els grans canvis en la mobilitat col·lectiva: oferta cada vegada més competitiva del carshiring i del carpooling, que és el que mana avui, i, sobretot, millora de les condicions del rènting o del leasing. En els tres casos, la propietat és d’un altre, i per tant t’alliberes dels embolics de l’automòbil: assegurances, manteniment, reparacions, ITV, imprevistos, cotxe de substitució, responsabilitat civil, impost de matriculació i circulació. Existeix també un altre focus d’incertesa pel qual val la pena traslladar a un altre la propietat del vehicle. Cada país ha anat marcant les seves dates pel que fa al trànsit definitiu a les energies netes. Espanya va fixar el canvi en un principi pel 2040 l’any 2018, però va avançar pel 2035 el final de les gasolines i els dièsels. Els vehicles en propietat tenen una vida mitjana al nostre país de 14-15 anys, de manera que el risc es dispara.
Siguin de propietat o de qualsevol de les formes de lloguer existents, un cop superat el problema de les bateries -ara auto recarregables-, l’electrificació dels vehicles s’ha accelerat enormement en aquesta última dècada. Llegia l’altre dia al Wall Street Journal que, en l’actualitat, el 35% dels cotxes venuts a la Xina són elèctrics, el 25%, a Europa, mentre que el 60% dels nord-americans prefereix un híbrid.
Com que no m’he volgut complicar la vida, he optat per una de les dues primeres fórmules. Vaig estudiar el rènting bancari. En efecte, des que fa poc més de 10 anys es va obrir als particulars, es pot disposar d’un vehicle mitjançant el pagament mensual d’entre 300 i 600 euros depenent de si es tracta d’un cotxe de mitjana o alta gamma. Però vaig desistir-ne. Tot i que em podia resultar més còmode circular sempre amb el mateix cotxe, personalitzat, en la varietat hi ha el gust, i per a cada desplaçament condueixo el cotxe més apropiat.
L’economia col·laborativa s’ha apoderat de tal manera del sector que amb prou feines conec gent al meu voltant amb vehicle propi, només alguns maniàtics, alguns futbolistes que els col·leccionen o alguns nostàlgics.
El gran propietari dels cotxes
Si la majoria de la població ja només en lloga, qui és el propietari actual de tots els vehicles? En primer lloc, les pròpies firmes que els produeixen; han ampliat el seu departament de rènting. En segon lloc, les financeres independents. En tercer lloc, els bancs. I en quart lloc, nombrosos operadors i fons que s’han apuntat a la moda d’adquirir vehicles en propietat, de la mateixa manera que compren cases, locals, maquinària i altres béns per posar-los a disposició del públic a unes quotes determinades. Les carstars són les més rendibles blue chips en borsa i és un sector a l’alça.
En aquest entorn que m’envolta, acabo de sentir que Aldous Huxley va manllevar el nom de la seva novel·la de fa 100 anys del llibre de William Shakespeare La tempesta. En un moment determinat, Miranda, la filla del protagonista, llança un sospir davant les belles criatures de l’illa on són confinats i exclama: “Oh, món feliç!”. En aquesta Arcàdia, almenys els cotxes em fan feliç.
