Si a la teva empresa quelcom va malament i no es detecta, tindràs una catàstrofe. Si es detecta, però no s’hi troba solució, tens un problema. Però si es detecta, se’n coneix la solució i ningú no l’aplica, tens un equip incompetent a l’empresa. Així d’incompetents són els nostres polítics, alhora que irresponsables.
Text: José María Galilea.
Soci fundador, president i conseller delegat de Grupo Galilea, Correduría de Seguros.
En les últimes campanyes electorals ningú, absolutament ningú, no va parlar de les pensions, i són poques, molt de tant en tant, les vegades que algú parla del Pacte de Toledo.
Ja ho va dir l’il·lustre Fuentes Quintana fa molts anys, que no es resoldria el dèficit de la Seguretat Social mentre els períodes de mandats fossin tan curts. I això ho deia pensant que les legislatures durarien quatre anys: i ara, ni això.
Arribarà al poder algú amb sentit d’estat i capaç d’aplicar solucions al greu assumpte de les pensions?
Com que el problema és complex, les solucions no són ni fàcils ni senzilles, i, probablement, les primeres decisions que s’adoptin en aquest sentit, s’hauran d’anar reajustant i acomodant.
El que és impossible és que es resolgui sol, ja que tant els molt positius factors de longevitat, com els nous models de relació laboral o la internacionalització de l’economia, ataquen directament a la sostenibilitat d’un sistema estructurat fa molts anys amb condicionants i paràmetres completament diferents. Sent clar que la Sanitat pública és, tal vegada, la millor del món, amb alguns ajustos, podríem corregir fets que s’han produït.
Queda clar que les debilitats del sistema són el funcionament per finançament corrent, sense capitalització, i els compromisos de dates de jubilació esperades per tots. El sistema actual de finançament, l’expectativa d’edat de jubilació i l’augment de l’esperança de vida són incompatibles.
Si es finança el sistema en base als salaris pagats a Espanya, ens entossudim a consumir productes i serveis de baix cost, que utilitzen salaris més reduïts, comprem a organitzacions internacionals de venda en línia i les noves tecnologies aconsegueixen fabricar béns o donar serveis cada vegada amb menys personal, el sistema no és simplement feble: és arriscadament vulnerable.
No obstant això, per a tranquil·litat de tots, el sistema té unes fortaleses que li permetran de perdurar. Està tan acceptada per tots la necessitat que funcioni un sistema públic de pensions, que, si cal, l’Estat, traurà fons d’on sigui per al seu manteniment. I hi ha recorregut per tal de fer reformes estructurals sense trencar esquemes.
A les debilitats esmentades prèviament, els hem d’afegir l’amenaça contínua de la inversió de la piràmide d’edat, amb l’agreujant que ve de la incorporació del baby boom a la jubilació, així com les crisis econòmiques recurrents grans o petites, cada vegada més freqüents, que resten ingressos a la Seguretat Social.
Per descomptat, a més, la manca de coneixements i/o la irresponsabilitat dels polítics amenacen seriosament el panorama i el futur. Com se’ls ocorre, mentrestant, parlar de rendes universals si no hi ha diners ni per als compromisos adquirits? Així van fer la llei de dependència, sense dotar-la de partida pressupostària. O volen incloure, ara, els tractaments dentals o els canvis de sexe en alguna comunitat, no? Davant d’aquest nivell de despropòsits, és lògic que vegem als nostres dirigents no com una solució, sinó com una amenaça molt real i, tal vegada, la pitjor.
Finalment, quant a les oportunitats, haurem d’aprofitar l’estat d’opinió de la gent per tal d’ajustar altres partides i estructures del pressupost estatal, reduir les prestacions dels polítics, així com el seu nombre.
No es tracta, doncs, d’asfixiar més el contribuent, sinó de racionalitzar la despesa pública. Per què no donar suport a sistemes privats amb exempcions fiscals o sistemes com la motxilla austríaca? I, per descomptat, que es financin no només amb cotitzacions de la Seguretat Social. És el consum, és a dir, l’IVA, el que ha de finançar aquesta prestació. Només així, el producte venut a Espanya, però provinent d’un altre país, en ser comprat, també finançaria l’estat del benestar. Hem de reconèixer que l’assistència sanitària pública espanyola és de les millors del món, si no la millor. Racionalitzant-ne les despeses, per descomptat, i introduint franquícies o els impopulars copagaments, encara que fossin mínims, pel doble efecte de menys consum i una mica de recaptació s’obtindrien recursos per a pensions. En fi, que de solucions, n’hi ha, i moltes.
Resumint la situació: els punts febles són estructurals; les amenaces, per l’evolució del mercat laboral i la no existència d’estadista en la política espanyola. Però el sistema té la fortalesa de tot un Estat i una societat que el suporta, i el suportarà. I tenim l’oportunitat d’arreglar-lo, perquè d’idees i de solucions, no en falten i, a més, la societat està preparada per entendre-les. Però, això sí, amb uns altres dirigents.
