La complexitat i la incertesa s’han apoderat de la situació actual. La pandèmia, la guerra d’Ucraïna, el conflicte Israel/Hamas/Palestina/Hezbollah/Líban i ara la guerra de l’Iran, a més d’altres impactes com el canvi climàtic, els ciberriscos, etc., ens han fet veure les vulnerabilitats extremes del nostre model econòmic i estem assistint al naixement d’un nou ordre mundial.
MARCOS URARTE. Professor convidat del Massachusetts Institute of Technology (MIT) i de la Universitat Nacional de Singapur (NUS)
Els nous actors econòmics i geoestratègics busquen el seu lloc en aquest nou ordre, desafiant l’estatus actual. La globalització no ha mort, però sí que està mutant. Així mateix, ens seran familiars conceptes com: BRICS+, pivots estratègics, estats festejats, “països eagles” o “països mariachi”.
El concepte VUCA (Volatility, Uncertainty, Complexity, Ambiguity) ha quedat superat. Han aparegut algunes variants al voltant d’aquest concepte, com TUNA (Turbulence, Uncertainty, Novelty, Ambiguity), BANI (Brittle, Anxious, Non-linear, Incomprehensible), RUPT (Rapid, Unpredictable, Paradoxical, Tangled), PLUTO (Polaritzat, Líquid, Unilateral, Tens, Omnirelacional), entre d’altres. Però, finalment, la realitat ens ha portat a evolucionar-lo cap a un nou concepte anomenat VI³RCA²S, en què s’han hagut d’incorporar cinc variables més: immediatesa, inseguretat, soroll, acceleració i simultaneïtat de disparitats, i en aquest entorn, la claredat estratègica és fonamental.
Tradicionalment considerada com a “cosa de militars”, l’estratègia s’ha convertit avui dia en un dels elements més importants de la nostra vida social, política i econòmica.
Tradicionalment considerada com a “cosa de militars”, l’estratègia s’ha convertit avui dia en un dels elements més importants de la nostra vida social, política i econòmica
Tothom està concernit per l’existència d’uns mitjans de destrucció massiva, l’ús dels quals significaria la fi de l’aventura humana en regions senceres del nostre planeta.
Existeix, avui dia, un estat de mobilització permanent, davant d’uns riscos immensos que apareixen també com a permanents. Podem definir la situació actual com un estat de “guerra sense fi”, i els governs que no volen alterar la seva “pau interior” i no ho vulguin veure cada vegada correran perills més difícils de conjurar.
Entre els riscos més importants d’aquesta dècada, hi ha el terrorisme, que, juntament amb la guerrilla, sempre ha estat “guerra asimètrica”, però particularment després dels atemptats de l’11 de setembre, mereix una atenció especial davant la constatació del seu abast catastròfic. Per això, els exèrcits moderns han de saber respondre a tot un conjunt d’amenaces no convencionals que no deixen de créixer en nombre, letalitat i accessibilitat per als estats.
Que la superioritat militar tradicional no impliqui automàticament més seguretat, ni més efectivitat per aturar atacs asimètrics, és una situació totalment nova en el panorama estratègic i obliga a fer una revisió profunda dels postulats i dels mitjans de la defensa moderna.
Des que existeixen potències que destinen a defensa un pressupost equivalent al PIB de tota una regió mundial i que disposen d’una tecnologia, recursos humans i materials i capacitats impossibles de vèncer emprant la mateixa estratègia, i atès que si el feble acceptés les regles del fort estaria indubtablement condemnat a la derrota, quan la disparitat és tan evident, cal que el feble utilitzi una manera de lluitar diferent, sense seguir regles preestablertes, amb l’objectiu d’intentar assolir la victòria, i no de sotmetre’s a l’oponent.
Els exèrcits moderns han de saber respondre a tot un conjunt d’amenaces no convencionals que no deixen de créixer en nombre, letalitat i accessibilitat per als estats
Una de les definicions de conflicte asimètric és “aquell que es produeix entre diversos contendents de capacitats militars normalment diferents i amb diferències substancials en el seu model estratègic”. Però també hi ha la postura inversa, que siguin els forts els qui assumeixin els mètodes dels febles per enfrontar-s’hi. Ja Napoleó apuntava que “davant dels partisans cal actuar com un partisà”, i és que la missió dels exèrcits és imposar la seva voluntat a l’enemic, amb els seus mètodes o amb els nostres.
Després de la dificultat d’imposar la seva voluntat en els conflictes actuals a l’Orient Mitjà, Ucraïna…, tant militars com polítics han començat a reflexionar sobre la necessitat de canviar les estratègies que s’estan utilitzant actualment i començar a dissenyar noves i diverses formes per fer front a aquest tipus de conflictes, amb les quals el combat es desenvolupa d’una manera completament diferent.
DESENVOLUPAMENT
TERRORISME EN TERRITORI NACIONAL
Abans de començar, dedicaré un punt especial al terrorisme en territori nacional propi, que no serà considerat com a part de l’amenaça asimètrica, ja que aquest aspecte ha de ser tractat com un problema de seguretat interior i, per tant, resolt a través de procediments judicials i policials. La infiltració d’elements terroristes en una nació, mentre no provoqui una situació de caos que impedeixi els drets i deures fonamentals de la ciutadania, no s’ha de considerar part d’un conflicte asimètric, sinó més aviat atacs de delinqüents més o menys organitzats. Per això, cal definir els grups actuants com a organitzacions criminals i, en cap cas, com a grups armats asimètrics, insurgents, moviment d’alliberament o cap altra denominació que els pugui conferir un cert estatus de combatents.
A més, i com a diferència clara, “la guerra asimètrica pretén ser resolutiva, és a dir, pretén la derrota de l’enemic per poder dictar les condicions de la pau; és, doncs, una guerra total per a una de les parts, com a mínim. Tanmateix, el terrorisme té uns objectius limitats, ja que, en no disposar de les condicions materials per imposar la pau —fruit dels seus mateixos condicionants operatius, que obliguen, per exemple, que sigui un grup poc nombrós—, només la pot obtenir en una taula de negociació, en la qual no pot demanar-ho tot sinó que només s’ha de conformar amb una part”. I és obvi que en territori propi no es pretén assolir la victòria completa, sinó influir en la població civil.
En els conflictes actuals s’està intentant dur a terme una estratègia basada en la força militar utilitzant procediments de la doctrina
d’insurgència i contrainsurgència recentment actualitzada
LA NECESSITAT D’UNA ESTRATÈGIA CONVENIENT
Com que l’adversari ha dissenyat una opció que li permet enfrontar-se a l’estratègia militar convencional, per contrarestar-la i vèncer-la cal modificar l’estratègia del combatent “poderós”. Aprendre quins són els centres de gravetat de l’estratègia de l’adversari i lluitar contra ells, no només amb mitjans militars, sinó amb tots els mitjans que es tinguin a l’abast. El concepte ha de ser prou ampli per permetre atacar l’adversari allà on sigui necessari i possible, atès que l’enfrontament militar és precisament el que l’adversari intenta evitar.
El Vietnam, l’Afganistan, el conflicte palestinoisraelià, el Líban, Ucraïna, l’Iran i un llarg etcètera mostren clarament la necessitat de donar un enfocament diferent als conflictes d’aquest tipus, en els quals una superioritat militar aclaparadora amb victòries ràpides i ocupació del territori no han desembocat en una estabilització i normalització de la zona del conflicte.
En els conflictes actuals s’està intentant dur a terme una estratègia basada en la força militar —utilitzant procediments de la doctrina d’insurgència i contrainsurgència recentment actualitzada— i en la força civil —intentant estabilitzar, estructurar i reconstruir els territoris—. Tanmateix, la responsabilitat principal de l’esforç es manté en el pilar militar contrainsurgent. Potser ha arribat el moment de deixar de concentrar l’esforç en aquest pilar i adoptar altres línies d’acció que ens donin una “victòria no militar”.
Sense pretendre donar solucions infal·libles, el que sembla meridianament clar és la necessitat de modificar l’actual manera de combatre i posar més èmfasi en els elements que es desenvolupen a continuació; la proporció i l’ús de tots o d’alguns d’aquests s’haurà de decidir en funció de la situació, atès que no hi ha dos conflictes iguals i fins i tot un mateix conflicte canvia substancialment amb el temps.
— L’estabilització i la seguretat. Un cop finalitzades les operacions de combat convencionals simètriques, cal fer un esforç cap a una fase d’estabilització que proporcioni seguretat dins de l’estat i no deslegitimi l’acció de la força. En aquest sentit, s’ha d’intentar establir i millorar el sistema policial —i fins i tot el sistema d’intel·ligència interna—, amb canvis a la cúpula ja existent, però sense suprimir les estructures ni el personal amb experiència en matèria policial. Cal evitar que neixi i es desenvolupi en la societat una percepció de “forces d’ocupació” que proporcioni excuses per a la supervivència de les organitzacions criminals-terroristes-subversives que floreixen en aquestes situacions.
— La reconstrucció de les estructures de govern. Aquest ha de ser un dels elements principals en el postconflicte, ja que unes estructures sòlides permeten que el terrorisme o fins i tot la insurgència passin a ser considerats un problema policial i vistos per la població com a tal, a més de permetre al país una trajectòria pròpia dins la comunitat internacional. Per estructures de govern no s’ha d’entendre necessàriament un sistema democràtic; s’ha d’entendre una estructura factible amb el tipus de societat que està sent víctima del conflicte. Això ha de ser comprès per la societat internacional, així com per la mateixa societat afectada, que ha d’assumir que no totes les societats estan preparades per adoptar un govern democràtic sense haver viscut determinats canvis en la seva història. Si volem evitar el ressorgiment del terrorisme, no sempre la democràcia serà el millor tipus de govern, tot i que no s’ha d’oblidar que qualsevol imposició d’un règim aliè probablement significarà augmentar el suport a grups insurgents. Això pot requerir donar suport a opcions de govern contràries a la filosofia occidental, però ha de ser considerat una opció sempre que el país ho accepti i permeti una transició pacífica.
— L’acció social. “Guanyar les ments i els cors” ha de ser un dels nostres objectius prioritaris. En aquest aspecte, Hamas o Hezbollah són exemples a seguir en la seva estratègia de guanyar suport a força de proporcionar serveis socials inexistents, ocupant així el lloc de l’estat. En regions o estats mancats de serveis, cal liderar aquest àmbit perquè el suport popular a la insurgència —un dels factors clau en què aquesta es basa— decaigui. Cal intentar veure aquests serveis des de l’òptica de la societat que els ha de rebre, no des del punt de vista occidental. De fet, el comandant en cap de la Força d’Assistència a la Seguretat Internacional (ISAF), el general nord-americà Stanley McChrystal, ja va advertir en un informe que va fer arribar al govern dels Estats Units que l’estratègia estava condemnada al fracàs si els efectius internacionals no feien cap esforç per relacionar-se amb la població local, apropar-s’hi i, encara més important, aprendre’n els costums, la llengua i la cultura. Actualment s’estan desenvolupant cursos de 7 dies de durada amb l’objectiu que tots els oficials clau a la regió coneguin millor les característiques del país on estan desenvolupant les operacions.
— El desenvolupament econòmic. Un factor clau que cal tenir en compte en qualsevol intervenció és la necessitat d’elaborar i desplegar un pla de desenvolupament econòmic per al país que permeti a la població del territori millorar el seu nivell de vida i identificar el canvi de govern amb aquesta millora en la seva vida quotidiana. L’objectiu ha de ser millorar les seves condicions de vida respecte de les que tenien amb el règim anterior, de manera que s’obtingui un benefici clar de la intervenció. Per descomptat, aquest programa ha de considerar la part de la reconstrucció ocasionada pel conflicte, però si realment volem que serveixi com a camí cap a la victòria, ha de ser més ambiciós i no quedar-se en aquests termes.
Totes les línies d’acció de cadascun dels elements esmentats anteriorment estan íntimament relacionades i cadascuna forma part d’un tot, per la qual cosa s’han d’implementar totes simultàniament i de manera coordinada. La no realització d’una d’aquestes comportarà la no consecució de la missió i, per tant, la no victòria definitiva.
Caldrà assumir que el postconflicte és una part més de la campanya convencional, i fins i tot pot ser més costós i requerir més recursos humans que el mateix combat
CONCLUSIONS
Els elements que componen la victòria final requereixen un elevat coneixement previ de la situació social, política, econòmica i de seguretat. Això fa convenient assumir que els conflictes no acaben quan l’exèrcit oponent ha estat derrotat, sinó quan les condicions d’habitabilitat del país són suficients. Caldrà assumir que el postconflicte és una part més de la campanya convencional, i fins i tot pot ser més costós i requerir més recursos humans que el mateix combat. Això suposa un canvi de mentalitat profund per a alguns militars que actualment només entenen la campanya com el moment durant el qual els sistemes d’armes tenen un protagonisme absolut.
Cada país o regió té les seves peculiaritats i aspectes diferencials i, per tant, cada estratègia serà diferent segons el país, les condicions, el conflicte o l’adversari concret; és a dir, no es pot considerar una estratègia genèrica repetitiva igual per a tots els conflictes. Cal que per a cada campanya hi hagi assessors regionals o nacionals, o bé països de l’entorn que combatin al nostre costat, amb els quals aprendre la cultura, la història i el comportament per poder arribar a comprendre el punt de vista de la societat que tenim al davant. Un altre punt determinant és que totes les nacions, organitzacions i agents implicats donin suport a una acció sinèrgica conjunta.
Aquest tipus d’estratègia, a més, ha de ser sempre multidisciplinària, amb una aproximació simultània des de diversos fronts en els quals l’acció militar no sempre ha de portar el pes de l’acció
