Fa ja anys que parlem de les tres missions de la universitat: la recerca (global i d’excel·lència), l’educació dels alumnes (en continguts i capacitats) i la interacció amb el teixit socioeconòmic (en el lideratge del discurs intel·lectual i en l’impacte en l’economia). La universitat no només ha de produir coneixement i difondre’l a les aules, sinó que ha d’enfocar-lo al creixement econòmic i a la generació d’ocupació de qualitat. Aquesta tasca forma part també de la seva dimensió social.
Jordi Montaña. Rector de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
Tanmateix, aquesta aproximació a les diferents missions s’ha abordat tradicionalment de forma teòrica i des de la mateixa universitat. El relat s’ha construït en excés des de l’oferta. Però, i des de la demanda? Quins motius té un directiu o un grup de recerca empresarial per apropar-se a la universitat? Las raons són ja prou conegudes des de les ciències del management i, específicament, des del camp de la gestió de la innovació.
En primer lloc, la tecnologia (el coneixement pragmàtic) és un vector fonamental de competitivitat empresarial. Cap altra dimensió de la innovació genera barreres d’entrada a la competència i increments de productivitat similars als d’una nova plataforma tecnològica.
En segon lloc, avui sabem que la cursa tecnològica és una cursa intensiva en inversions. Només cal veure els pressupostos d’R+D de les grans corporacions. Empreses com Intel, Roche o Microsoft inverteixen més en I+D que països sencers. Per la dimensió del repte, és impossible competir individualment en base tecnològica: és molt més eficient treballar de forma cooperativa.
En tercer lloc, a les universitats hi ha milers de científics expandint constantment la frontera del coneixement. No cal reinventar la roda: per a una empresa serà molt més eficient cercar un proveïdor tecnològic fiable que interioritzar els costos d’estructura que significa la recerca.
