Revista d'Anàlisi Plural

Les feines que no tindrem

0

Vivim un moment inequívocament humà. La pandèmia actual ha remogut el terra que trepitgem, ha posat al descobert quelcom oblidat o fins i tot suposadament superat: la vulnerabilitat de la nostra societat i dels nostres sistemes. Ha desenterrat la nostra humanitat intrínseca que teníem curosament silenciada.

MARTA CARBALLAL BROOME. Especialista en ocupació i gestió de persones i professora col·laboradora a ESCP Business School Madrid Campus.


Qui més qui menys ha reflexionat sobre aquests esdeveniments i les seves conseqüències en l’àmbit personal, social, sanitari, polític i, com no, laboral.

Molts dels que tenen la sort de treballar, han obert una caixa que tenien relativament ben tancada. És aquesta vida professional la que vull? Té sentit? Això és benestar? Què aporta la meva feina al món? En una crisi de compromís laboral —engagement— que ja veníem observant entre professionals i empreses, això no fa més que avivar aquest foc. La consciència de l’individu s’ha amplificat i ja no n’hi ha prou posant una altra taula de ping-pong a l’empresa per transmetre el nostre compromís amb el nostre personal, amb el seu propòsit i la seva vida. La cosa ha esdevingut més seriosa ara.

En paral·lel, i lamentablement, uns altres no poden ni qüestionar-s’ho. No es tracta d’estimar la feina, es tracta de tenir uns ingressos que els permeti anar-se’n a dormir sabent que l’endemà tindran dinar a taula.

I mentrestant, la intel·ligència artificial i la robòtica, amb coses positives i negatives, tiben encara més la corda: feines que desapareixeran en els propers cinc anys, feines que faran falta, la bona vida que ens espera, la mala vida que ens espera…

Resulta difícil imaginar aquest futur. Com serà la vida laboral per a mi, per als meus veïns, per als meus companys actuals, per als meus alumnes? Només tenim una certesa: la humanitat es reivindica a si mateixa, es fa lloc entre nosaltres. Les feines repetitives i previsibles ja no hi seran. Les tasques automatitzables i controlables no ens ocuparan. I aquest forat no crearà un buit, sinó que potenciarà una dimensió nova en totes les nostres funcions i feines com a caps, empleats, professors, consultors.

Aquest buit requerirà que tornem a valorar i a aplicar professionalment les nostres facultats més humanes: l’escolta, l’empatia, la creativitat, la cura, la imaginació, l’emoció, l’argumentació, la sensibilitat… funcions que han estat arraconades, percebudes com a innecessàries però que ara esdevenen imprescindibles. Qui no ho entengui, corre el risc de quedar-se enrere.

Enviar Comentari