Revista d'Anàlisi Plural

El postgrau com a connexió entre el present i el futur

0

D’entre els aspectes més positius de la formulació fundacional de l’Espai Europeu d’Educació Superior —popularment anomenat,”Bolonya”— cal destacar una dimensió estratègica i una altra “tàctica”.

JUAN TUGORES QUES. Catedràtic d’Economia de la UB.


La primera es referia a la conveniència que el sistema universitari europeu estigués en condicions de competir amb més flexibilitat i agilitat amb el d’altres països com els Estats Units i la Xina, així com, també, Japó i Corea de Sud. Hem de constatar com l’any 2021 aquesta dimensió ha vist reforçada la seva importància, a la vista de com, segons múltiples indicadors, el paper d’Europa per assolir un millor posicionament global en unes economies i societats liderades pel coneixement segueix endarrerit en comparació amb d’altres potències més destacades.
La segona dimensió, aparentment més “tècnica”, feia referència a l’articulació entre un primer nivell de grau i el següent de postgrau. Els graus estaven inicialment plantejats com a formació universitària inicial per establir amb solidesa les bases dels àmbits de coneixement, mentre que la formació de postgrau, més propera a la inserció laboral i professional, se centraria en els aspectes més especialitzats i aplicats.
Aquesta dualitat tenia molt de sentit en un món on l’evolució de les realitats i dels coneixements és especialment ràpida. Per això és tan adequat com útil proporcionar als estudiants una formació inicial en els conceptes, els mecanismes i les relacions realment fonamentals que constitueixin el background on encaixar i poder interpretar els successius canvis, mentre que en els postgraus es connectava aquesta formació “de fons” amb les tendències de futur que s’estiguessin apuntant.

UNA OFERTA COMPLEXA, EXCESSIVA I POC TRANSVERSAL
D’aquest plantejament se’n desprenien uns corol·laris que no sempre han estat assumits i que hauríem de recuperar i revalorar. D’una banda, la connexió entre grau i postgrau no necessàriament requereix una immediatesa temporal: el postgrau ha de constituir una dimensió oberta al llarg de la vida, a mesura que les circumstàncies canviants ho vagin requerint. D’altra banda, la formació de grau s’hauria de centrar en els coneixements, en les estructures analítiques i conceptuals més generals, més àmplies i més transversals. És important insistir-hi tant per la ràpida obsolescència d’alguns continguts concrets com a la vista de la realitat que ens mostra una proliferació de graus que, en els nostres entorns més propers, probablement està anant molt més enllà del que és raonable. Els efectes col·laterals negatius d’això inclouen la complexitat que aquest fet comporta en la selecció de graus per part de la nostra joventut que, en els impresos de preinscripció, hi troba centenars d’opcions, algunes de difícil interpretació i diferenciació, així com una certa percepció que són dinàmiques corporatives de dubtosa racionalitat les que hi condueixen. Per contra, queden preterits aspectes com la transversalitat (la realitat, tossuda, s’entesta a superar les fronteres cada vegada més estretes entre graus… que es tracten de superar amb una segona proliferació, aquesta vegada de “dobles graus”), o la complementarietat entre coneixements de diferents àmbits, com els aspectes tecnològics en els graus “de lletres” i les dimensions d’humanitats i ciències socials en els graus més “cientificotecnològics”.

S’han d’evitar els comportaments —ja experimentats en la proliferació de graus, i en alguns casos de postgrau— d’articular ofertes que responen més a lobbies acadèmics amb capacitat d’influència que a iniciatives potser menys implantades però amb sentit de futur

LA NECESSITAT D’ESTABLIR PONTS I EL LLAST DE LA BUROCRATITZACIÓ
Entre els aspectes referits al postgrau que així mateix s’han de (re)valoritzar figuren l’agilitat i flexibilitat per connectar la (sòlida) formació inicial obtinguda en els graus amb les realitats vertiginosament canviants del “món real”. Una analogia que delata la meva edat/generació és comparar el paper del postgrau amb la nau espacial Enterprise (a la saga de Star Trek) la tasca de la qual era l’exploració de nous mons, l’ampliació de les fronteres, la descoberta de nous entorns, l’articulació de noves respostes adequades a les noves realitats. Això implica una agilitat en la formulació de l’oferta de postgrau realment àmplia, amb una connexió entre el món acadèmic i el món professional molt més fluïda del que (encara) és habitual. El títol d’aquest text referit a com el postgrau ha de ser la connexió entre present i futur va, doncs, més enllà de la retòrica per assumir com a principi bàsic aquest compromís.
Aquest plantejament raonable es pot trobar amb dos fronts de problemes que cal reconèixer i superar. D’una banda, i de forma creixent exponencialment els últims temps, els afanys regulatoris de les administracions, sovint a través de diverses “agències de qualitat” que apel·len a aquesta noble referència de salvaguarda de la qualitat per a, en la pràctica, introduir no només un embolic burocràtic de complexitat creixent, sinó també distorsions i/o biaixos respecte de la tipologia de continguts i mitjans personals; a la pràctica, això suposa dilacions importants que dificulten col·laboracions acadèmiques i professionals amb la incorporació de continguts prospectius i de persones de perfil fora de l’ortodòxia… que les realitats desborden. Més confiança en les universitats seria, doncs, una recepta recomanable.
D’altra banda, també s’han d’evitar els comportaments —ja experimentats en la proliferació de graus i, en alguns casos de postgrau— d’articular ofertes que responen més a lobbies acadèmics amb capacitat d’influència que a iniciatives potser menys implantades però amb sentit de futur.

La millor connexió entre present i futur ha d’estar, d’una banda, especialment ben fonamentada, i ha de ser, alhora, singularment àgil, flexible, oberta i creativa. I aquesta última dimensió és la que correspon de garantir al postgrau

EN RESUM
Per descomptat, sent cert que l’educació, en general, i el sistema universitari, en particular, sempre han tingut un paper essencial en la connexió entre el present (i el respecte i aprofitament dels múltiples llegats del passat, és clar) i el futur (entès inicialment com el període temporal en què les generacions que confien la seva formació a les nostres institucions educatives desenvoluparan la seva activitat), això té una rellevància i una importància especials en l’era actual. La velocitat i profunditat dels canvis tecnològics, econòmics, sociopolítics, mediambientals, demogràfics, de paràmetres de salut pública, etc., superen, més que probablement, qualsevol precedent a la història. Per això, la millor connexió —el millor “trampolí”, si es vol dir així— entre present i futur ha d’estar, d’una banda, especialment ben fonamentada, i, alhora, ha de ser singularment àgil, flexible, oberta i creativa. I aquesta última dimensió és la que correspon de garantir al postgrau, amb les habilitats i capacitats dels pioners del futur, dels nostres Enterprise.

Enviar Comentari