La manca de col·laboració i de cooperació és un obstacle per al bon exercici de les organitzacions, ja que l’organització en sitges no afronta els desafiaments de la complexitat actual. La mirada sistèmica, en canvi, sí que respon a aquests escenaris de complexitat i ens convida a una nova manera de pensar que inclou les diferències entre les persones. No qüestiona les maneres de fer les coses, però impulsa a fer un pas enrere per reprendre els esdeveniments com un tot.
susana del cerro. Professora-investigadora en Psicologia de les Organitzacions i Salut Ocupacional de la Universitat Ramon Llull.
El físic Jorge Wagensberg, referint-se a la generació de coneixement, afirmava que “resoldre un problema és adaptar-se a una pregunta i plantejar una pregunta nova és autoorganització”. En la gestió de les organitzacions hi ha espai per a una cosa i per a l’altra, però en la mesura que la situació es fa més complexa, resulta més necessari augmentar la complexitat interna dels sistemes i l’autoorganització i, entre altres funcions, aprofitar la diversitat i la discrepància interna, abordar creativament els reptes nous que demanen innovar i revisar les nostres creences obsoletes.
En els sistemes humans l’autoorganització es manifesta en l’aparició de determinats emergents, entre ells la Intel·ligència Col·lectiva (IC) que, en molts casos, implica processos de creativitat i innovació.
La IC és una resposta possible als desafiaments que la complexitat planteja als sistemes de gestió coneguts en els quals ja no existeix una resposta simple i única, on ningú té ni el coneixement ni la visió de tot el sistema. Aquesta proposta també porta implícita una certa concepció de l’ésser humà i de la relació amb el poder.