Al llarg de la meva
vida professional he tingut ocasió de participar en el disseny de plans estratègics empresarials: obertura de mercats, inversions en tecnologia, nous productes… La metodologia aplicada és prou coneguda, i existeix abundant bibliografia i estudis sobre la seva implementació. En tots ells, sempre he manifestat la meva preocupació per una qüestió que, davant l’entusiasme que generalment provoca el debat, no acostuma d’entrada a reclamar l’atenció que es mereix. Em refereixo a la tresoreria.
Joan B. Casas. Doctor en Economia Financera i degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.
De fet, l’experiència m’ha confirmat la seva enorme importància, doncs una gran part de les dificultats que han limitat l’èxit de les estratègies adoptades provenen d’una deficient planificació de la tresoreria. Les causes són molt variades i vénen determinades en alguns casos precisament per l’èxit inicial del projecte, com un creixement intens de la xifra de negoci, o per l’aplicació de polítiques comercials agressives que es tradueixen en més quota de mercat però que tenen un enorme impacte en les necessitats de finançament. En d’altres ocasions ha estat la deficient planificació de les inversions, sovint sostingudes amb recursos amb uns venciments inapropiats per les característiques de les inversions, és a dir, pels terminis en que aquestes es podran rendibilitzar, o bé perquè el cash-flow generat és a l’inici inferior al previst.
El responsable de la tresoreria és en conseqüència una peça fonamental de l’equip que dissenyi el pla estratègic, i haurà de:
1. Utilitzar els millors instruments de gestió financera, considerant el cost, la fiscalitat, la flexibilitat i la seguretat de cadascun d’ells.
2. Controlar permanentment la posició dels saldos, evitant-ne d’ociosos o de deutors, esgraonant correctament els fluxos monetaris de pagaments i cobraments.
3. Controlar els costos bancaris i d’altres fonts de finançament, doncs en una gran majoria de casos són determinants en la rendibilitat dels projectes.
4. Cohesionar les necessitats a curt termini amb la planificació financera a llarg. En aquest sentit, haurà de responsabilitzar-se de mantenir unes bones relacions professionals, honestes i transparents, amb els finançadors, especialment amb les entitats bancàries. Doncs no pot ignorar que l’evolució dels projectes, atenent el marc d’incertesa en que es mouen per factors tant externs com interns, pot fer que el seu èxit depengui en un moment determinat del seu suport.
