Definida des de la seva fundació com a lliure i laica, la Universitat de Bolonya és la universitat en actiu més antiga del món. Només cal fer una ullada a la seva llista d’antics alumnes il·lustres per copsar-ne la importància: des de Dante Alighieri fins a Copèrnic, des d’Erasme de Rotterdam fins a Albert Dürer.
JORDI SOLÉ CUATRECASES. Director general de Planeta Formación y Universidades (França i Marroc) al Grup Planeta.
D’ON VENIM?
Definida des de la seva fundació com a lliure i laica, la Universitat de Bolonya és la universitat en actiu més antiga del món. Només cal fer una ullada a la seva llista d’antics alumnes il·lustres per copsar-ne la importància: des de Dante Alighieri fins a Copèrnic, des d’Erasme de Rotterdam fins a Albert Dürer. No és sorprenent, doncs, que la celebració del seu 900 aniversari aplegués gairebé 400 rectors d’universitats europees per signar la Carta Magna de les Universitats Europees. La Carta va servir d’impuls definitiu a un seguit de contactes entre diferents països europeus, que van culminar el 1999 amb la signatura de la Declaració de Bolonya, que apostava per la creació d’un Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES).
Des dels 29 originals, el nombre de països signants ha anat creixent al llarg dels anys fins a sumar-ne 48 actualment (sí, a mi també em sorprèn que a Europa hi hagi més de 48 països). Pas a pas, la visió de la Declaració s’ha anat concretant progressivament, fins a transformar completament el panorama universitari d’Europa.
És pertinent, doncs, la denominació habitual de “Procés de Bolonya”, ja que la convergència dels sistemes d’ensenyament superior del continent (Bolonya és un projecte europeu en el sentit més ampli, i no exclusivament de la Unió Europea) s’ha anat fent progressivament i, en molts aspectes, encara està en plena construcció.
Des dels 29 originals, el nombre de països signants ha anat creixent al llarg dels anys fins a sumar-ne 48 actualment, un fet que ha transformat completament el panorama universitari d’Europa
ON SOM?
Vint anys després de la declaració, es pot afirmar que l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és una realitat i que els seus objectius bàsics (homogeneïtat estructural, llegibilitat de l’oferta i foment de la mobilitat) s’han complert en bona mesura.
Ara bé, el procés és lluny d’haver acabat i en alguns àmbits queda encara molt camí per recórrer. Anem a pams:
- Estructura del sistema. Amb caràcter general, l’adaptació dels sistemes d’ensenyament superior dels països signants a l’estructura en tres cicles (grau, postgrau i doctorat) va ser ràpida i eficient. Dit això, no tots els països van prendre les mateixes decisions a l’hora de transformar el seu sistema, en especial en relació a la durada de cada un dels cicles. El model majoritari ha estat el de graus de tres anys i màsters de dos, però hi ha una llista de països (entre els quals Espanya) que van apostar per prioritzar un model de quatre anys per als graus i un per als màsters.
- Llegibilitat de l’oferta. Els països signants han adaptat majoritàriament les seves ofertes al sistema europeu de crèdits (ECTS). A més, l’ús generalitzat del Suplement Europeu al Títol (document complementari amb informació sobre el seu encaix en el sistema comú europeu) ha facilitat notablement la comprensió de la titulació dels alumnes. Els avenços en els marcs comuns de qualificacions i d’assegurament de la qualitat han permès també avançar vers la integració dels sistemes d’avaluació dels alumnes i les titulacions. Malgrat això, segueixen havent-hi nombroses particularitats locals i hi ha passos addicionals que cal fer en termes de transparència. La combinació d’aquests factors, conjuntament amb la progressiva complexitat de l’oferta, dificulta encara els somni de reconeixement automàtic de titulacions, que forma part essencial de la culminació del procés de Bolonya.
- Mobilitat i internacionalització. El somni de Bolonya és que un 20% dels alumnes universitaris europeus tinguin una experiència internacional, ja sigui a partir d’un reconeixement de crèdits o cursant una titulació completa en un tercer país. No es pot discutir que el procés d’homogeneïtzació europea ha estat un catalitzador molt important de la mobilitat internacional. De tota manera, la xifra mitjana amb prou feines arriba al 9,5% i hi ha escassament deu països que superen el 15%. Hi ha, a més, molt poca mobilitat per a cursar estudis complets (amb prou feines un 2% dels alumnes en països grans com Alemanya, França o Espanya) i un desequilibri important entre els països emissors i els països receptors d’alumne.
ON ANEM?
Poc més de vint anys després de la Declaració, es pot afirmar que el procés de Bolonya ha estat un èxit sense massa comparació en altres àmbits. Hi ha encara, com hem vist, feina a fer, però el somni d’un ensenyament superior integrat a Europa (i no només a la Unió Europea) està indiscutiblement més a prop.
Ara bé, el món ha canviat molt des de 1999. La digitalització, la globalització, l’evolució de les dinàmiques geopolítiques, l’assentament de la consciència social i ambiental, l’emergència de noves disciplines i un llarg etcètera estan presents en el debat europeu en sentit ampli i ho han d’estar també en el sistema d’ensenyament superior.
En els anys a venir, més enllà de perseguir els objectius originals, els òrgans de conducció del Procés de Bolonya (essencialment el Bologna Follow-up Group i les trobades ministerials que es fan cada parell d’anys) hauran de continuar adaptant els objectius i els indicadors d’èxit a aquesta realitat canviant. Caldrà fer-ho, a més, garantint la continuïtat del consens col·lectiu que està a la base de l’èxit d’aquests darrers anys.
Les bases hi son, però el Procés de Bolonya és ben lluny d’haver arribat al final.
El somni d’un ensenyament superior integrat a Europa està cada dia més a prop, però el món ha canviat i reptes com la digitalització, la globalització, la consciència social i ambiental o l’emergència de noves disciplines hi han de ser presents
