Formació de Postgrau a Espanya. DAFO

Dr. Marcos Eguiguren. Associate Provost for Strategic Projects de UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting.

• Encara hi ha un cert dèficit tecnològic i de cultura de la tecnologia entre les universitats i les escoles de negoci espanyoles que en dificulten l’adaptació a les necessitats presents i futures. Cal prioritzar inversions en aquest camp i accions per a la formació específica del professorat.
• La internacionalització és un factor clau per a l’educació de qualsevol estudiant de postgrau. No obstant això, hi ha grans diferències entre els molts actors que actuen al país. La internalització de programes i dels cossos docents és, sens dubte, millorable.
• En la mateixa línia que en l’apartat anterior, per aprofitar les oportunitats que es presenten, cal millorar la fluïdesa de les relacions empresa-universitat d’una manera més propera a com ho fan els millors exemples d’institucions del món anglosaxó. Això permetrà dissenyar i executar programes amb un impacte educatiu i social més gran tant avui com en el futur.
• La regulació de l’educació superior a Espanya, molt especialment, el món del postgrau, és inadequada, especialment reglamentista i rígida, un fet que dificulta l’aplicació de l’autonomia de cada institució dins d’un mercat que, en el fons, és de competència global.
• En ocasions, els lobbies acadèmics alenteixen i posen traves a les reformes i a la necessària modernització de la formació de postgrau.
• Si ens cenyim als alumnes espanyols de cursos de postgrau, es fan més evidents si fos possible les necessàries reformes en profunditat que venen posposant-des de fa dècades a l’educació primària, secundària o professional a casa nostra. Una millor qualitat, estabilitat i coherència de la resta del sistema educatiu redundaria en un millor resultat pel que fa a l’ocupabilitat dels alumnes de postgrau.

• Es manté certa incertesa sobre el tipus de model que acabarà predominant en els màsters oficials (3 + 2 o 4 + 1). És imprescindible que aquest aspecte s’aclareixi i es faci en base a un diàleg constant, tant amb la comunitat acadèmica com amb el món empresarial.
• En el curt termini, i en el context encara de la postpandèmia, es manté certa incertesa pel que fa a la mobilitat d’estudiants, molt especialment entre aquells de fora de la Unió Europea que volen venir a estudiar a Europa. Estimem que aquesta amenaça s’aclarirà en un termini de temps relativament breu: un o dos anys.
• Les institucions espanyoles encara estan s’estan adaptant i flexibilitzant per poder fer front a la nova realitat social i tecnològica. En aquest sentit, la velocitat creixent dels canvis en l’entorn posa en tensió constant la capacitat d’adaptació de les nostres institucions educatives de postgrau.
• Més internacionalització i uns nivells de competència més elevats entre institucions educatives de postgrau poden posar en dificultats aquelles que no entenguin que ens trobem davant d’un mercat bàsicament de caràcter global en què la diferenciació i la qualitat són fonamentals.

• Tot i que l’anomenat procés de Bolonya encara està inacabat, els anomenats màsters oficials vàlids a l’espai europeu, o Espai Europeu d’Educació Superior, són, sens dubte, un gran avenç que permet fer passes cap a la internacionalització i el reconeixement a Europa d’una gran quantitat de programes.
• També en l’àmbit europeu, la consolidació del programa Erasmus i el seu rol com a potenciador i avalador dels intercanvis internacionals, especialment entre els estudiants, és, sens dubte, un actiu de les institucions del nostre país.
• Tot i les dificultats, els nivells d’inserció laboral d’aquelles persones que cursen un postgrau són alts. Els titulats en màster solen gaudir de llocs i condicions laborals competitives (el 87% treballa en ocupacions d’alta qualificació gerencial o tècnica).
• La introducció per part d’algunes institucions pioneres del model de formació per competències prioritàries pot exercir de factor diferenciador per a un món corporatiu necessitat de líders diferents per a una empresa amb una visió distinta del seu rol en la societat i cap al medi ambient.
• També la introducció per part d’algunes institucions punteres de mètodes d’aprenentatge actiu-col·laboratiu, en què l’estudiant se situa en el centre del mateix, és un actiu diferenciador a explotar.

• L’aposta per la interdisciplinarietat en el marc de l’Espai Europeu d’Educació Superior pot donar peu a innovacions i a col·laboracions disruptives en l’àmbit transnacional.
• El desenvolupament a Europa de cursos més curts i flexibles per ajustar l’oferta educativa al mercat laboral (les anomenades “microcredencials“) pot ser un esperó a la innovació i a l’aparició de nous formats d’educació col·laborativa.
• La tendència creixent cap a l’especialització d’alguns tipus de programes per ajustar-los millor a les necessitats del mercat de treball és, sens dubte, una constant oportunitat.
• L’anomenada formació dual universitària, o cocreació de solucions i programes formatius en col·laboració amb el sector empresarial, pot ser un nou marc de desenvolupament de l’executive education.