L’any 2015 es va convertir en la primera dona al capdavant del consistori barceloní encapçalant un nou partit polític, Barcelona en Comú, que aglutinava un grup de persones provinents, com ella, del moviment veïnal, l’acadèmia i l’activisme social. A punt d’assolir l’equador del seu mandat, repassem amb Ada Colau (Barcelona, 1974) quins objectius fundacionals prevalen i quins àmbits són els que ara ocupen la primera plana de l’agenda política de la ciutat.
Text: Esther Escolán
Fotos: Ignacio Adeva
Quins factors creu que van afavorir la seva elecció com a alcaldessa?
Que, contra tot pronòstic, jo hagi acabat al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona és sobretot mèrit d’una ciutat tan excepcional que ha fet possible aquest canvi. Jo en sóc la cara visible, però tinc molt clar que no seria aquí si al darrere no hi hagués un canvi realment substantiu i col•lectiu a nivell cultural.
Precisament vostès proposaven un mandat de canvi i de diàleg. En quins àmbits s’ha avançat més?
El més important és que, tan bon punt hem arribat, hem aconseguit canviar radicalment l’agenda política. Temes abans secundaris, com les persones, ara són prioritaris. I això es tradueix, evidentment, en allò que ens vam comprometre, que és a prioritzar la política social en un moment en què el principal repte de la ciutat continua sent la desigualtat.
I com s’encara aquest repte? Què ha fet el seu govern per combatre el creixement d’aquestes desigualtats?
Hem duplicat la inversió social en els pressupostos; s’ha fet un pla de xoc social en què s’han triplicat els plans d’ocupació laboral; s’ha duplicat la renda infantil per a les famílies amb menys ingressos, s’ha triplicat el nombre de beques menjador, etc. Avui hi ha una sèrie d’inversió social necessària per a les persones de la ciutat que pitjor ho estaven passant.
Al marge d’aquests ajuts, quins altres canvis estructurals estan promovent?
Molts i molt diversos. I és ara, a mig mandat i fruit d’aquest canvi de prioritats que dèiem, quan s’estan començant a veure. Tant en matèria de política social (hi destaquen les polítiques d’habitatge en les quals hem quadruplicat la inversió), com, també, en l’àmbit econòmic (on hem fet quelcom totalment necessari en aquesta ciutat, que és governar el turisme per garantir, precisament, la seva sostenibilitat).
Sobre el PEUAT: “L’únic que vam constatar és que calia posar ordre, ja que, després que els allotjaments turístics creixessin un 18% en sols cinc anys, hi havia indicis de bombolla i desequilibri. Calia un lideratge públic i governar amb una mirada a llarg termini, i no merament electoralista.”
Justament, parli’m de com es va gestar el Pla d’Allotjaments Turístics, conegut com el PEUAT.
Al principi, tothom se’ns va tirar al damunt dient que això frenaria el turisme; ara hem demostrat que no només no ha passat això, sinó que l’activitat turística –que representa el 13% del nostre PIB– ha continuat creixent. L’únic que vam constatar és que calia posar ordre, ja que, després que els allotjaments turístics creixessin un 18% en sols cinc anys, hi havia indicis de bombolla i desequilibri. Calia un lideratge públic i governar amb una mirada a llarg termini, i no merament electoralista pensada per a un període de quatre anys.
Quins eixos conformen, doncs, aquesta intervenció a llarg termini?
En l’àmbit turístic, es basa a desenvolupar un pla que no només contempla la regulació, sinó també una major diversificació. Estem treballant per potenciar l’economia digital. Ara s’acaba de celebrar el Mobile World Congress, el qual ens dóna visibilitat a nivell mundial, però cal que siguem capaços d’aprofitar aquest impacte tot l’any per desenvolupar un teixit productiu d’startups. Barcelona està molt ben posicionada a Europa per ser un hub d’startups i estem treballant de manera conjunta amb la Fundació de la Capitalitat del Mòbil per aconseguir-ho. També hem afavorit l’accés al Mobile, a través de Barcelona Activa, a un grup de pimes que d’una altra manera no ho hauria pogut fer. L’any passat van accedir-hi 10 startups i enguany, 24. També hem promogut l’accés de 50 petites empreses de polígons industrials perifèrics com el del Besòs.
Altres àmbits com l’economia verda i social també s’estan impulsant, no és així?
Barcelona acumula una gran trajectòria en economia social i cooperativa, un àmbit que genera milers de llocs de treball i on s’estan produint experiències innovadores. Hem donat un impuls definitiu a Can Batlló, un projecte que, al seu torn, ha donat lloc a Coopolis, una cantera de cooperatives. El canvi de prioritats ha afavorit també que posar fre a la contaminació esdevingui un imperatiu, quelcom que passa per plans de mobilitat que han fet que es tripliquin els carrils bici en només dos anys; i per una forta aposta pel transport públic, congelant tarifes i augmentant-ne la inversió. També estem treballant en una estratègia articulada de contaminació amb tota l’àrea metropolitana i els seus ajuntaments.
“Si bé és cert que la política laboral no és competència estrictament municipal (..) hem destinat 240 milions d’euros a habitatge i promoció econòmica, dos temes estratègics com a ciutat, fent èmfasi en autònoms i pimes, que constitueixen més del 90% del teixit econòmic real.”
Quin paper juguen emprenedors i autònoms dins d’aquest ecosistema a priori ple d’oportunitats? Ho tenen suficientment fàcil?
Fins ara, clarament no! I ho dic com a exautònoma que sap perfectament de què va la història. Et tracten com si fossis un gran empresari que tingués una gran estructura quan és tot el contrari. Si bé és cert que la política laboral no és competència estrictament municipal, reconeixem que fins ara no hi havia prou polítiques de suport, i hem volgut implicar-nos a revertir la situació. Per això hem destinat 240 milions d’euros a habitatge i promoció econòmica, dos temes estratègics com a ciutat, fent èmfasi en autònoms i pimes, que constitueixen més del 90% del teixit econòmic real.
A través de quins instruments estan impulsant aquestes dues esferes?
A través d’equipaments com Barcelona Activa i de mecanismes indirectes com és la contractació pública, on hem elaborat per primer cop una guia de contractació que fixa les premisses socials i mediambientals que han de complir les empreses que vulguin treballar amb l’Ajuntament de Barcelona, i que també ha servit per facilitar l’accés de les pimes a la gran contractació pública. A la guia també hem fixat que una gran empresa que treballi amb nosaltres ha de complir els requisits de l’Ajuntament pel que fa al pagament dels seus proveïdors, de manera que si no els paga a temps sigui l’Ajuntament qui ho faci directament. D’alguna manera, ens fem corresponsables de les bones pràctiques dels nostres proveïdors.
“Jo no recordo que a cap dels meus predecessors homes els hagin crivellat amb preguntes com s’ho farien per combinar paternitat i alcaldia. En el meu cas, en canvi, tothom ha opinat sobre si m’havia d’agafar la baixa! Però si el meu embaràs ha servit per traslladar el debat a la primera plana política i mediàtica, a mi ja em serveix”
A la corresponsabilitat, no obstant, encara li queda molt camí per recórrer, sobretot en l’àmbit familiar, un fet que incideix especialment en la carrera professional de les dones. Com ho viu vostè?
És un tema que jo particularment porto molt bé. Estic vivint aquesta segona maternitat molt feliç i convençuda. La decisió més saludable que vaig prendre l’any passat ha estat quedar-me embarassada. Ara bé, el que sobta i no hauria de sobtar és que, tan aviat com vaig fer-ho públic, va iniciar-se una polèmica que no cal. I aquí és on veus que hi ha alguna cosa que no funciona. Jo no recordo que a cap dels meus predecessors homes els hagin crivellat amb preguntes sobre com s’ho farien per combinar paternitat i alcaldia. En el meu cas, en canvi, tothom ha opinat sobre si m’havia d’agafar la baixa! Però si el meu embaràs ha servit per traslladar el debat a la primera plana política i mediàtica, a mi ja em serveix.
La solució a la conciliació passa, en la seva opinió, per fixar les bases d’una paternitat compartida entre ambdós gèneres?
Nosaltres hem situat el tema de les dones i la conciliació en el centre de la nostra agenda. La tasca de tenir cura és una feina necessària socialment; una altra cosa és que no hagi estat valorada ni computada. És essencial per a la vida tant d’homes com de dones, d’aquí que calgui avançar cap a la idea de corresponsabilitat, perquè la criança o la cura de persones grans i/o dependents no és tasca exclusivament d’elles. És un tema que afecta de ple al nostre model de ciutat i ha arribat per quedar-se.
“Al final del mandat caldrà reflexionar com a formació política, però la meva predisposició existeix. Quan arribes t’adones que totes les polítiques que necessita una gran ciutat no poden implementar-se en només quatre anys.”
I vostè, també es queda? Ada Colau es presentarà novament a l’alcaldia de Barcelona, un cop expiri aquest mandat?
Al final del mandat caldrà reflexionar com a formació política, però la meva predisposició existeix. Quan arribes t’adones que totes les polítiques que necessita una gran ciutat no poden implementar-se en només quatre anys. Ara hem engegat un munt d’actuacions que han modificat l’agenda política, però virar unes inèrcies tan fortes i observar resultats en actuacions que, a més, impliquen treballar de bracet amb altres administracions com la Generalitat o l’Estat, requereixen dos o tres mandats.
Alguna altra aspiració política?
Estar al capdavant de l’Ajuntament és un ideal de màxima realització. De vegades em pregunten si penso en la Generalitat o l’Estat, com si un Ajuntament fos poca cosa, quan és l’administració més propera a la ciutadania. Actualment, les ciutats estem cridades a ser un agent polític cada cop més important, una visió que ja va tenir Pasqual Maragall. En un moment global com l’actual, on tot evoluciona tan ràpidament, els estats s’han estancat com estructures obsoletes que no s’encarreguen de temes que cal prioritzar. La ciutadania va per davant seu pel que fa a treballar en xarxa i per objectius. Nosaltres ens hem unit amb altres ciutats de l’àrea metropolitana, Catalunya, Espanya, Europa, Amèrica Llatina, etc., per treballar en xarxa en temes com la millora de la contractació pública, la lluita contra el canvi climàtic i els desnonaments, la crisi dels refugiats, etc. I aquest és un element clau de la nova política del segle XXI on les ciutats, com les dones, estem cridades a ser agents polítics i de canvi.
