Fa set anys que Oriol Mitjà treballa en cos i ànima per eradicar el pian, una malaltia que no mata però que destrossa les vides d’aquells que la pateixen. Metge i investigador de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), Mitjà i el seu equip saben que si tot continua pel bon camí passaran a la història per haver acabat per sempre amb una infecció que afecta aproximadament 80 milions de persones a tot el món, sobretot nens. Amb ell hem parlat sobre com la seva lluita des de la petita illa de Lihir (Papua Nova Guinea) ha fet efecte.
Text: Berta Seijo
Fotos: Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal)
“Tots tenim l’esperança realista de poder certificar l’eradicació del pian abans de 2030”
Expliqui’ns com va començar tot: per què es va formar com a metge i es va especialitzar en malalties tropicals infeccioses en particular?
Quan era petit vaig experimentar al meu propi cos els beneficis d’un tractament ben administrat i vaig pensar que jo havia d’estudiar per ser capaç de fer el mateix i acabar amb el sofriment de tanta gent com fos possible. D’altra banda, sempre m’han agradat els virus, els microbis i les bactèries; encara que són molt petits, són éssers que tenen el poder de fer-nos molt de mal. Lluites contra ells, però es multipliquen, es transformen i t’ho posen difícil.
El 2010 marca un punt d’inflexió a la seva vida: fa un viatge a l’illa de Lihir, a Papua Nova Guinea, que havia de ser per un mes però que set anys després encara dura. Què el va fer quedar-s’hi?
Vaig encaixar bé allà i, d’altra banda, el lloc, la feina i la gent de l’illa també em van agradar molt a mi. A més, durant els primers dies vaig descobrir l’existència del pian i aquest va ser el motiu pel qual vaig decidir quedar-m’hi definitivament. És una malaltia desconeguda, infecciosa, generalitzada i que afecta nens pobres. El tema em va enganxar de seguida.
“Almenys sembla que tenim assegurada l’azitromicina necessària per acabar la campanya. Aconseguir els diners per fer-la arribar als llocs més amagats del planeta és el proper objectiu, però no és una tasca fàcil.”
Des de llavors impulsa la cura d’aquesta malaltia infecciosa que la ciència qualifica de desatesa, i ho fa amb un tractament que val menys d’1 euro per pacient i que esdevé efectiu en menys de 24 hores. L’OMS ja s’ha implicat en el seu pla i ha engegat campanyes de distribució de comprimits al llarg d’aquest any i del següent. Ara bé, en quin punt es troba avui dia l’eradicació del pian? Estem davant una fita històrica amb data prevista?
En principi no hi ha marxa enrere per acabar amb el pian, o almenys per fer-ne l’intent definitiu. La data prevista era el 2020, però l’OMS s’ha vist obligada a endarrerir-la uns anys a causa de la falta de finançament i de les dificultats per coordinar la campanya amb tots els governs un cop es decideixi quina és la estratègia més adient –la coneixerem en els propers mesos–. Crec que tots tenim l’esperança força realista de poder certificar l’eradicació del pian abans de 2030.
Arribar fins aquí, però, de ben segur que no ha estat fàcil. Amb quins entrebancs s’han trobat vostè i el seu equip al llarg d’aquests últims set anys? Fent balanç, creu que la reacció de governs, institucions com la UE o el propi món acadèmic ha estat a l’altura de les circumstàncies?
Hi ha hagut moltes llums i algunes ombres. La veritat és que no hem tingut la sort de trobar-nos en un moment favorable, econòmicament parlant. La crisi ha propiciat que alguns governs, que en altres circumstàncies sabem que haurien dedicat recursos a la nostra causa, hagin prioritzat la resolució d’altres problemes que els han semblat més urgents. I empreses que abans tenien molts beneficis i que també ens podrien haver ajudat, ara es troben en moments més complicats i no s’han acabat de decidir a fer-ho de forma ferma. Darrerament, però, les coses comencen a millorar, ja que, gràcies a la donació d’una farmacèutica brasilera, sembla que almenys tenim assegurada l’azitromicina necessària per acabar la campanya. Aconseguir els diners per fer-la arribar als llocs més amagats i de difícil accés del planeta és el proper objectiu, encara que no és una tasca fàcil.
“Va ser molt dur veure com la gent de Lihir trobava normal que els seus nens tinguessin nafres doloroses pel cos, no fes res per curar-los ni hi hagués cap programa especial als hospitals del país per intentar acabar amb la malaltia.”
Parlant d’obstacles, ha apuntat diverses vegades que la seva feina no consisteix només a oferir tractament, sinó a fer front a la pobresa multidimensional de les comunitats amb qui tracta: manca d’educació, d’hàbits higiènics i saludables, etc. Què costa més d’ensenyar o de fer entendre a la població local?
Jo puc parlar de la meva experiència a l’illa de Lihir, però suposo que les problemàtiques d’aquestes comunitats són semblants a les que pateixen a l’Àfrica o a l’Amèrica del Sud. Normalment tractem amb gent sense estudis. En absolut vull dir que no siguin llestos i espavilats, el que passa és que les seves prioritats són diferents a les nostres. Dit d’una altra manera: quan tu o els teus fills no teniu un habitatge digne ni res per menjar, l’educació i la higiene esdevenen aspectes secundaris.
D’altra banda, encara que aprofitem cada campanya de recerca de casos de pian per fer una mica de pedagogia destacant la importància de la higiene per combatre malalties infeccioses, sovint veiem que no els podem demanar que no vagin descalços o que es netegin bé per la senzilla raó que ni tenen aigua corrent ni poden comprar-se unes xancles o una pastilla de sabó. Tot el que al nostre país sembla obvi, allà no ho és. És un altre món.
I com va viure els primers contactes amb persones, especialment amb nens, que viuen en situació de pobresa extrema i que, en ple segle XXI, mai no havien rebut cap tipus d’ajuda sanitària?
Els primers contactes d’aquest tipus no els vaig tenir precisament a Lihir, ni a Papua, sinó molt abans. I és que el meu interès per la gent desatesa als països subdesenvolupats ve de molt enrere. De fet, el viatge que va canviar la meva vida va ser el que vaig fer a l’Índia amb 18 anys. Allà vaig estar treballant durant unes setmanes a una leproseria. Gràcies a aquesta experiència vaig descobrir que hi ha una altra realitat, molt diferent de la de Barcelona o altres llocs del primer món que havia tingut la sort de visitar, tant a Europa com als Estats Units.
Quan, amb quasi 30 anys, vaig arribar a Papua, ja estava bastant avesat a aquests aspectes, però igualment va ser molt dur veure com la gent de Lihir trobava normal que els seus nens tinguessin nafres doloroses pel cos, no fes res per curar-los-les ni hi hagués cap programa especial als hospitals del país per intentar acabar amb la malaltia.
I en moments com aquest, en els pitjors, què el fa seguir endavant?
Per sort, en els moments més durs sé que puc comptar amb la gent que m’estima, tant a Barcelona com a la mateixa illa de Lihir, on després de set anys treballant-hi he fet molts amics i hi tinc companys amb qui puc desfogar-me o anar a sopar. També tinc una gosseta, faig esport i la meva parella, que en els últims anys s’ha involucrat en el projecte, m’acompanya. D’altra banda, veure que avancem i que les dades que aportem a l’OMS els serveixen per traçar el pla definitiu i acabar amb el pian en pocs anys, donen molta satisfacció professional i personal.
