Revista d'Anàlisi Plural

Europa augmenta la pressió sobre la responsabilitat social i sostenible de les empreses

0

Diverses iniciatives legislatives endureixen els estàndards per a les empreses europees o aquelles que volen fer negocis al continent.

Text: Júlia Manresa Nogueras


Bona part dels estàndards requerits en termes de responsabilitat social i sostenible per a les empreses catalanes i espanyoles venen marcats des de la Unió Europea. La sostenibilitat és un dels pilars que sostenen l’estratègia política de la Comissió Europea que lidera Ursula Von der Leyen i que reflecteix un major suport popular a les formacions verdes. L’anomenat Green Deal europeu és la primera de totes les prioritats de l’executiu amb seu a Brussel·les, seguit de prop de la voluntat de crear una “economia que treballi per a la gent”, amb la reducció de les desigualtats i la promoció i el respecte pels drets humans a la primera línia. D’aquí que la Unió Europea busqui que les seves empreses també treballin en aquesta direcció i hagi fixat uns estàndards empresarials i financers exigents.

Recentment, s’han aprovat diferents directives que així ho proven perquè, al cap i a la fi, la responsabilitat social corporativa té moltes arestes i enfocaments i hi ha moltes maneres de promoure-la. D’entrada, és important veure com defineix la Unió el concepte de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). És la “integració voluntària, per part de les empreses, de les preocupacions socials i mediambientals en les seves operacions comercials i les seves relacions amb els seus interlocutors”. Es tracta, doncs, d’aquelles accions de les empreses que van més enllà de les seves obligacions legals.

Els nous marcs reguladors europeus busquen pressionar cap al compliment de certs estàndards i abandonar cada vegada més la voluntarietat per convertir-la en uns compromisos comuns ineludibles per fer negocis a Europa

UN “DEURE” EMPRESARIAL
Tot i això, els nous marcs reguladors europeus busquen pressionar cap al compliment de certs estàndards i abandonar cada vegada més la voluntarietat per convertir-la en uns compromisos comuns ineludibles per fer negocis a Europa. “Les accions de les empreses tenen impactes significatius en la vida dels ciutadans de la UE i d’arreu del món”, diu l’executiu comunitari amb contundència. Per això, continua, “els ciutadans de la UE esperen amb raó que les empreses entenguin els seus impactes positius i negatius sobre la societat i el medi ambient”. La Comissió no parla de la voluntat de les empreses de complir amb aquesta exigència ciutadana, sinó que considera que la conducta empresarial responsable és un “deure”.

Per això, al llarg dels últims anys, la UE ha impulsat una combinació d’accions voluntàries i obligatòries que busquen promoure l’RSC i implementar els principis rectors que fixen les Nacions Unides sobre empreses i drets humans, com també l’anomenada agenda 2030 per al desenvolupament sostenible. D’entrada, la Unió promou guies i assessorament empresarial a les companyies europees perquè s’alineïn amb aquests estàndards globals d’RSC. Fins i tot, encoratja les petites i mitjanes empreses a fer-ho, malgrat reconèixer que per a la majoria d’elles el procés a través del qual assoleixen els seus objectius de responsabilitat social és “informal i intuïtiu”.

La presentació de la proposta de la taxonomia també ha sigut, aquest any, una altra prova de l’interès prioritari que l’executiu brussel·lès demostra en aquest àmbit. Però no ha estat exempta de polèmica. En el sector energètic, la classificació del gas i la nuclear en una zona gris no considerada insostenible ha despertat reticències dels sectors ecologistes i ha mostrat la divisió entre països

Però per no deixar-ho tot en un marc excessivament obert i voluntari, hi ha tot un reguitzell de directives i iniciatives europees que, al cap i a la fi, enfoquen l’RSC de les empreses europees. Per exemple, l’abril de l’any passat, la Comissió va reforçar els requeriments de la directiva d’Informes de Sostenibilitat Corporativa, que obliga les empreses amb més de 500 treballadors a publicar informació no financera sobre qüestions mediambientals, socials i laborals, de respecte dels drets humans, diversitat en els seus consells d’administració o lluita contra la corrupció, a través d’auditories de la informació i estàndards concrets. Un altre exemple encara més recent és l’anomenada diligència deguda (Due Dilligence), que posa especial focus en el treball decent i digne, una de les tasques i iniciatives principals que lidera el comissari luxemburguès, Nicolas Schmit.

CERTIFICACIONS I TAXONOMIA
D’altres mesures que es poden incloure en aquest marc són, per exemple, la polèmica taxonomia, la classificació d’inversions sostenibles, que ha de permetre a les empreses i actors financers tenir un menú clar de quins sectors, béns o serveis són considerats sostenibles o verds de cara, entre d’altres, al compliment dels seus objectius de responsabilitat social corporativa o, fins i tot, de cara a l’obtenció de certs incentius vinculats a aquesta mena d’operacions. La presentació de la proposta de la taxonomia també ha sigut, aquest any, una altra prova de l’interès prioritari que l’executiu brussel·lès demostra en aquest àmbit. Però no ha estat exempta de polèmica. En el sector energètic, la classificació del gas i la nuclear en una zona gris no considerada insostenible ha despertat reticències dels sectors ecologistes i ha mostrat la divisió entre països.

Però la responsabilitat social corporativa també es gestiona des de la Comissió Europea, per exemple, amb la concessió de certificats ambientals. Són els anomenats EMA, (EU eco-management and audit scheme), que permeten registrar empreses que fan un monitoratge per provar la seva gestió mediambiental. Segons la Comissió Europea, aquest sistema pot beneficiar les empreses a l’hora d’alliberar-se de certs controls o tràmits burocràtics relacionats amb els compliments mediambientals, però també obrir les portes d’accés a certs actors empresarials a mercats reservats només per a les empreses que compleixen certs estàndards mediambientals certificats a través dels EMAS.

L’octubre del 2021, les últimes xifres oficials de les que disposa la Comissió, hi havia un total de 3.887 organitzacions i 12.022 centres registrats en el sistema EMAS. Només a Espanya, per exemple, n’hi ha més de 2.000. En el conjunt d’Europa, els sectors que fan més ús d’aquesta certificació són la gestió de residus, la construcció, les manufactures de metall i el comerç a l’engròs. Tot i això, també hi ha certificacions per al sector educatiu, l’energètic o l’administració pública.

Tots aquests són només alguns exemples de totes les iniciatives que queden emmarcades sota l’estratègia europea per a l’RSC. Una política transversal dins les diferents carteres europees que té la sostenibilitat, els drets humans i laborals al centre i que manté Europa entre els líders mundials en estàndards empresarials perquè any rere any s’apuja una mica més el llistó.

 

Enviar Comentari