Ariadna Cortés
Abans de la massiva manifestació de l’11 de setembre del 2012, en que un milió i mig de persones van sortir al carrer per demanar que Catalunya fos un nou estat d’Europa, era difícil trobar un empresari o un representant patronal que volgués opinar sobre la qüestió de la independència. Des de llavors, però, molts d’ells han començat a fer-ho públicament. I ara han fet un pas més: des de les organitzacions empresarials han començat a plantejar-se quines conseqüències per a l’economia catalana tindria un procés sobiranista i quin model productiu seria el més adient per a una futurible Catalunya independent. Els últims en plantejar-se aquestes qüestions han estat els joves empresaris i directius del sector industrial de l’Institut Sallarès i Pla, que, amb el suport de la Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell i la Càtedra Josep Termes de Lideratge, Ciutadania i Identitats de la Universitat de Barcelona, van organitzar un seminari –que va tenir lloc el passat 29 d’abril– en el que reconeguts experts van reflexionar sobre aquests temes.
D’entrada, la majoria de ponents van voler desmuntar alguns dels mites associats a la independència, especialment l’hipotètic boicot al que Espanya sotmetria Catalunya si s’independitzés, una de les principals preocupacions dels empresaris. I és que, encara que ens els últims anys ha disminuït el percentatge, quasi la meitat de les exportacions catalanes es fan a la resta de l’Estat. “No crec que es produís un boicot”, va afirmar durant el seminari Jaume Ventura, investigador sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI), catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i professor d’investigació de la Barcelona Graduate School of Economics (GSE).
[one_half last=”no”]
“La independència és l’únic camí possible per sortir de la crisi”
Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU al Parlament Europeu i professor del departament de Teoria Econòmica de la UB
Es poden fer prediccions amb un nivell raonable d’encert sobre l’economia d’una possible Catalunya independent?
Bé, jo no sóc expert en aquest tema, però s’han fet estudis elaborats per catedràtics de renom, com els del Col·lectiu Wilson, que són fiables.
Està fonamentada la por al boicot del mercat espanyol?
Jo crec que no. Espanya no té capacitat per produir tot el que ara compra a Catalunya, i comprar-ho a un altre lloc li sortiria més car; per tant, encara que inicialment es pogués donar un boicot, acabaria tornant a comprar els productes aquí. Això ja va passar amb el que van fer a Argentina després del cas Repsol: Espanya els va deixar de comprar soja, però només durant tres mesos. I el boicot al cava català va durar un any.
El teixit empresarial català està preparat per absorbir els canvis que comportaria la independència?
Molts empresaris catalans exporten gran part de la seva producció, per tant es podria dir que ja s’han adaptat a aquesta possible situació. Les empreses catalanes han fet els deures en matèria d’internacionalització.
Quin pes hauria de tenir la indústria en l’economia d’una Catalunya independent?
Jo sóc molt industrialista, per mi hauria de representar un 25-30% del PIB. De fet, a Europa es diu que com més manufactura ha tingut un país, millor ha aguantat la crisi. Els països del nord i del centre del continent han experimentat una recuperació espectacular gràcies a les exportacions industrials: des del 2010 i fins al 2012 el seu PIB ha crescut i la taxa d’atur ha baixat. Ara hi ha hagut una recaiguda, però aquests països han salvat el seu model.
A Europa tenen una opinió diferent de les empreses catalanes que de les espanyoles?
Sí, els europeus que estan ben informats saben que a Catalunya es fan les coses d’una manera seriosa. La marca Espanya l’han malmès els propis espanyols: Espanya porta anys saltant-se directrius europees de bones pràctiques.
La independència és l’únic camí possible per sortir de la crisi?
Sí. Espanya no ens permet canviar res del que està establert. Des de Catalunya no podem alterar l’status quo ni canviar els models d’organització ni de justícia social.
Mentrestant, però, alguna cosa s’haurà de fer…
No es pot fer res perquè Catalunya no té marge d’actuació: no recapta els impostos ni tampoc pot decidir com es distribueixen.[/one_half]
Però en cas que sí que es donés, i segons un estudi elaborat pel propi Ventura i per Pol Antràs, els dos membres del Col·lectiu Wilson, “només implicaria una baixada del PIB d’aproximadament l’1%, un percentatge que quedaria àmpliament compensat amb tot el que ens estalviaríem en impostos que ara paguem i que no tornen: de cada 100 euros que Catalunya paga d’impostos, només 57 tornen”.
L’Estat de la reindustrialització
Per a Ventura, l’Estat propi s’ha de veure “com una oportunitat”. Una oportunitat per, entre moltes altres coses, reformular el model productiu. I en això tots els ponents van coincidir: s’ha de tornar a l’economia productiva, una aposta que implica reindustrialitzar el país. “Del capitalisme industrial s’ha passat al capitalisme financer”, va explicar Joan Majó, empresari, exalcalde de Mataró i exministre d’Indústria i Energia (1985-1986). I com a conseqüència d’això, “una gran part del negoci que es desenvolupa ara no genera valor”, va afegir. Per a Majó, “no sortirem de la crisi si no recuperem la indústria”. I per què és fonamental, la indústria? Antoni Garrell, membre fundador del Cercle per al Coneixement i director general de la Fundació per al Disseny Tèxtil (Fundit), va apuntar tres motius: “perquè és l’únic sector clau per generar ocupació, l’únic capaç de convertir el coneixement científic i tecnològic en productes –i, per tant, repercutir-ho en el PIB– i l’únic capaç de generar beneficis des de l’obertura, és a dir l’exportació, en cas de no disposar de recursos naturals”.
En els últims anys la indústria ha perdut pes en el PIB, en favor sobretot del sector serveis i del sector financer. Malgrat això, “seguim tenint una bona base industrial”, va assegurar Garrell. I per consolidar aquests fonaments només hi ha un camí: la internacionalització. Un país petit, com ho seria una Catalunya independent, ha de poder comptar amb el mercat exterior. I per poder exportar s’ha de ser competitiu. “La competitivitat és el principal repte de l’economia catalana”, va dir Xavier Cuadras, professor del departament d’Economia i Empresa de la UPF, que té una visió més àmplia de l’habitual sobre aquest concepte: “un país competitiu és un país amb un alt nivell de productivitat, però també amb un alt nivell de cohesió social i d’oportunitats econòmiques i socials per a tots els seus ciutadans”. Segons Cuadras, Catalunya té a Europa mateix alguns models a seguir, com Suïssa, Finlàndia i Suècia, “tots ells països petits amb un alt nivell de competitivitat, també en termes de sostenibilitat social i ambiental”, remarca.
En definitiva, el missatge llançat al seminari va ser força optimista. L’economia d’un eventual Estat català pot ser molt forta, però per aconseguir que ho sigui s’ha de potenciar el sector industrial, és a dir, s’ha d’apostar 
per l’economia productiva, però també s’ha de perseguir la competitivitat per poder accedir al gran mercat que és el món. Un missatge que, de fet, val tant per a una Catalunya dins d’Espanya com per una Catalunya independent.
