Revista d'Anàlisi Plural

El que hi ha més enllà de l’Erasmus

0

“Com podrem construir Europa si els joves no hi veuen un projecte col·lectiu i una representació del seu propi futur?” La pregunta se la va fer, primer, Jacques Delors, president de la Comissió Europea entre 1985 i 1995, però l’actual líder de l’Executiu comunitari, Ursula Von der Leyen, la va citar de nou fa unes setmanes en el seu discurs sobre l’estat de la Unió. La joventut i el seu futur van ocupar un espai prioritari en el conjunt de missatges que va llançar la mandatària, un gest de complicitat necessari vers una generació a qui la pandèmia també ha robat alguns dels seus millors i més valuosos anys: la seva educació superior. En aquest àmbit, el primer que ens ve al cap quan pensem en Europa és, inevitablement, el programa Erasmus, un èxit europeu indiscutible que té un impacte fins i tot polític a l’hora de forjar el sentiment de pertinença a la UE entre les futures generacions. No obstant això, al llarg del temps, aquest programa ha anat evolucionant i preveu vincular-se a un projecte universitari més ampli al continent.

Text: Júlia Manresa Nogueras


La voluntat de Brussel·les és demostrar que les institucions han anat més enllà d’un simple intercanvi d’estudiants entre universitats dels països europeus. El programa es va rebatejar com Erasmus + i inclou també etapes prèvies de la vida educativa, educació per a adults i esportistes i fins i tot educació vocacional i formacions menors. Però en l’àmbit de l’educació superior hi ha més. De fet, Erasmus + s’enquadra dins del que la Comissió anomena l’Espai Europeu d’Educació, una prioritat política de l’Executiu de Von der Leyen que la comissària d’Educació, Mariya Gabriel, té com a encàrrec convertir en una realitat pel 2025. Aquesta iniciativa, que es va llançar com a projecte polític en 2017, preveu aprofundir a l’màxim en la integració europea educativa, fomentant el multilingüisme i la mobilitat entre estudiants i professors, i, en darrer terme, promoure un enfocament europeu en l’educació

[L’Espai Europeu d’Educació] preveu aprofundir al màxim en la integració europea educativa, fomentant el multilingüisme i la mobilitat entre estudiants i professors, i, en darrer terme, promoure un enfocament europeu en l’educació

LES UNIVERSITATS EUROPEES
Una de les iniciatives estrella necessària per completar aquest Espai Europeu d’Educació és la Iniciativa d’Universitats Europees. Consisteix en una aliança transnacional d’institucions d’educació superior de la UE. Es va inaugurar el 2019 amb les 17 primeres aliances i el 2020 s’hi van sumar 24 universitats més. Es finança amb fons d’Erasmus + i Horitzó 2020. “Amb 41 universitats europees, la participació de 280 institucions i el suport de 287 milions d’euros de pressupost de la UE, l’Espai Europeu d’Educació es converteix en una realitat tangible per a molts “, va declarar el juliol del 2020 el vicepresident de la Comissió, Margaritis Schinas.

Una de les iniciatives estrella necessària per completar l’Espai Europeu d’Educació és la Iniciativa d’Universitats Europees. Consisteix en una aliança transnacional d’institucions d’educació superior de la UE. Es va inaugurar el 2019 amb les 17 primeres aliances i el 2020 s’hi van sumar 24 universitats més

Però en què consisteix exactament aquesta aliança? En la teoria, cada grup d’universitats implica interconnectar diverses institucions d’educació superior de diferents tipus (des d’universitats de ciències aplicades, universitats tècniques i escoles de cinema i arts multimèdia, fins universitats multidisciplinàries que es dediquen de manera intensiva a la investigació) que, durant tres anys, rebran fins a 5 milions d’euros del programa Erasmus + i fins a 2 milions d’Horitzó 2020 per integrar iniciatives, cooperar i crear sinergies. A la pràctica això vol dir que aquestes universitats intercanvien d’una manera molt més intensa estudiants, professors, recursos i informació, gràcies a la mobilitat, però també a les noves tecnologies. De fet, la pandèmia del coronavirus va ser, segons un estudi realitzat per la mateixa Comissió, un bon moment per posar a prova aquesta iniciativa: es van crear, per exemple, campus virtuals comuns, cursos semipresencials o plans pedagògics conjunts entre totes les universitats o institucions de l’aliança. Bàsicament, aquest campus interuniversitari permet que estudiants, treballadors i investigadors es puguin moure física o virtualment i comparteixin serveis, informació o treball.

Per crear una aliança és necessari un mínim de tres institucions d’educació superior de tres estats membres diferents, que crearan una estratègia educativa a llarg termini, si pot ser interdisciplinària i amb menys restriccions relacionades amb l’edat, per exemple, del que suposa un currículum universitari habitual. Així, sense perdre mai de vista el reconeixement oficial a Europa de la formació cursada, els estudiants poden crear-se un expedient més flexible. Introdueix també les anomenades microqualificacions, que es concedeixen després de la finalització de cursos de curta durada.

LES MICROQUALIFICACIONS
Aquestes microqualificacions (així mateix anomenades “microcredencials”) també són una altra de les grans apostes de Brussel·les per millorar l’educació superior europea. Segons l’Executiu comunitari, són formats d’aprenentatge superior molt flexibles, oberts també a persones amb una feina a temps complet, per exemple, i molt focalitzades a adquirir certes competències o habilitats. S’ofereixen a institucions dedicades a l’educació i la formació vocacional (VET, per les seves sigles en anglès). L’OCDE tradueix aquesta metodologia com l’Aprenentatge Basat en el Treball i, en el cas d’Espanya, se centralitza en la Formació Professional. No obstant això, com apunta l’OCDE en el seu informe Més enllà de l’escola, en el qual analitza aquests formats educatius a diversos països, hi ha altres estats en els quals l’Aprenentatge Basat en el Treball va més enllà de l’educació secundària i té una oferta més àmplia en l’àmbit de l’educació superior, amb un enfocament més relacionat amb el perfeccionament o l’ampliació de coneixements i habilitats.

Les microqualificacions (o microcredencials) són una altra de les grans apostes de Brussel·les per millorar l’educació superior europea

 

Enviar Comentari